Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — Economia

La balança que va ser plateret


I desprès de tant d’esperar, els números no quadren…no éren 16000 milions d’euros? doncs ara són 9000 a tot estirar. És que no comptem igual? o és que la matemàtica per no dir l’economia, és qüestió de vidres acolorits? Perquè ni tan sols els diaris es posen d’acord, mentre La Vanguardia diu que ” el govern rebaixa els càlculs del govern català” El País titula “els partits s’enfronten pels resultats de les balances”
i aquí pau i desprès glòria.

Semblaria que no ha servit de res la publicació tan demanada d’uns dades que acostin la realitat de la utilització dels diners públics i la seva redistribució. Les formes en que uns i altres utilitzen la informació poden conduïr a confusió, i inclús a fer pensar a més d’un que estàvem millor sense saber res. Però això no és just, es miri per on es miri. La netedat en el sistema impositari és clau per a una pràctica democràtica sana i consolidada. Masses rèmores del passat arrosseguem com per despreciar ni que sigui una publicitació amb dades que no quadren.

Catalunya es mereix alguna cosa més que el despreci que a voltes ens retorna de les arques centrals, i això només s’aconseguirà treballant seriosament amb dades a la ma, generant costums democràtics que afavoreixin que ningú es cregui amb el dret de decidir per nosaltres el que ens toca i el que no. És decebedor el que hem sentit avui però és el començament, i és imparable, ara veurem si els nostres responsables polítics saben fer-ne l’ús adequat i no li donen la raó al diari que ha fet la lectura més opaca de la notícia, aquest tema a Catalunya no ha de ser una lluita de partits, ha de ser un objectiu comú.

Llibre: L’espoli fiscal. Una asfíxia premeditada de Ramon Tremosa i Jordi Pons
Pel·lícula: Funny games de Michael Haneke
Música: Lie to me de Tom Waits

15, juliol 2008   13 Comentaris

De la vaga de transports

Aquests dies de vaga dels transportistes sembla que els camins, les autopistes, les ciutats, estan en unes vacances estranyes…no hi ha cues, no hi ha sorolls, és un estiu fals, passat per aigua, un silenci hitchcokquià que no presagia res de bo.
La situació dels transportistes és molt compromesa perquè el sector no està regularitzat, molta gent és empresari amb una furgoneta i acorda els seus contractes de forma oral, els rendiments econòmics que en temps de vaques grosses feien rajar els diners fàcils, ara s’han convertit en un atzucac que ha abocat a la vaga.

Les solucions són difícils, amb una pujada de preus del petroli desbocada, amb un sector que demana una reconversió a crits, amb un govern que no dona respostes a una situació de crisi que socialment es viu amb preocupació i estres, alguns tenen molta responsabilitat. Sindicats majoritaris, sindicats minoritaris, Govern i la pròpia dinàmica de recessió econòmica galopant.

Les conseqüències d’una vaga sempre són terribles per a tothom, el que passa és que és especialment sensible el tema de la mobilitat i de l’abastiment, i que els transportistes no facin la seva feina comporta que el menjar no hi sigui als prestatges de les botigues o que una ambulància no arribi al lloc. Si aquesta situació es manté molt de temps pot arribar a generar caos i desestabilització social i aquest és un repte per al Govern i per als propis vaguistes, que han de mesurar les seves forces.

Darrera de tot plegat es visualitza un problema de fons bastant més greu, el del sistema econòmic mundial que s’enfronta al repte de ser sostenible i equitatiu, d’assegurar l’abastiment i les formes de vida que coneixem i a les quals no volem renunciar i a l’acabament de les energies no renovables. L’estocatge d’arròs que Walmart va fer a finals de l’any passat per especular va ser un punt d’inflexió en aquesta carrera contra el temps del nostre planeta global. Mentre alguns estan aturats a la Ronda Litoral mirant el mar de lluny. Sort que plou.

Llibre: Persèpolis de Marjane Satrapi
Pel·lícula: An American crime de Tommy O’haver
Música: Last day of our acquintance de Sidnead O’Connor
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=jLGobWuiYuc&hl=en]

11, juny 2008   5 Comentaris

Eleccions 08 – II : Economia


S’estava especulant aquests dies amb el fet de que el PP estava basant el començament de la seva campanya electoral en el tema de l’economia, i per contra no disposaven del cap de cartell que seria el vicepresident primer d’un possible govern popular; però ja el tenim, Manuel Pizarro és, dés d’ahir, la carta amagada de Rajoy per empènyer el PP cap a la victòria.
Serà una duríssima batalla la que es donarà perquè justament la política econòmica del PSOE no ha divergit gens de la del PP en els successius governs; a Solbes el va succeir Rato i a aquest, altra volta Solbes, sense solució de continuïtat, per tant quines són les esmenes que Pizarro pot fer ara?
Si observem el seu currículum, només podem pensar en que portarà la liberalització econòmica fins a les darreres conseqüències.
Pizarro és íntim de José Maria Aznar i seguidor dels economistes americans que han apostat per les subprimes i la reducció de la despesa social a EEUU, els quals es poden convertir en el coixí on recolzi el cap el nou programa popular.
D’altra banda, dés de l’òptica catalana, el paper que Pizarro, com a president d’ENDESA, va fer en la compareixença al Parlament català de l’estiu pel problema de l’apagada a Barcelona, no va ser precissament afalagador per Catalunya.

Solbes, la ma de ferro de la despesa, atent als diversos xecs-premi que el PSOE està repartint, sense deixar anar el control dels tributs excepte el País Basc, és clar; (veurem com acaba el tema de l’Agència Catalana de Tributs); no ha estat capaç de donar un tomb a la inversió en investigació i innovació per deixar de ser un país depenent de l’exterior en matèria de creixement el qual ha basat quasi exclusivament en el totxo.
Tot plegat, entre el llop amb pell de be que és Solbes i l’arribada del tauró Pizarro (el cognom li escau) que portarà aquesta política econòmica fins a les darreres conseqüències, la veritat no puc acabar de veure en qui dels dos haig de dipositar el vot…s’admeten propostes…

Llibre: Farsa de Màrius Serra
Pel·lícula: Life Aquatic de Wes Anderson
Música: Let’s stick together de Brian Ferry

15, gener 2008   3 Comentaris