Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — cultura

Cotxes, osses i diamants

Pensar en luxe és pensar en Tiffany’s, la més gran botiga de diamants, la més cara, la més luxosa que existeix al planeta. La frase d’Audrey Hepburn a Breakfast a Tiffany’s desitjant esmorzar amb els diamants de la famosa botiga de la cinquena avinguda de Nova York ens transporta a un món buit de continguts on els desitjos són el referent, i quant més cars i inútils més importants.

L’iconografia del luxe és un dels referents sobre els que es construeix la societat postmoderna, aquesta societat líquida que ens aclapara amb la imatge, darrera de la qual moltes vegades no hi ha res. En aquest moment de crisi econòmica, que és pràcticament un canvi de paradigma socioeconòmic, s’inaugura Tiffany’s a Madrid i ben aviat al Passeig de Gràcia de Barcelona. Tot un símbol de la contradicció entre subvencionar els bancs i comprar diamants.

Seria un luxe el que significa posar un xip a una ossa reintegrada al Pirineu ? L’ossa és un animal al que cal seguir i vetllar perquè repobli les muntanyes en un programa europeu, mentre els veïns de la Val d’Aran es queixen i demanen que es retiri de la seva vall perquè significa un perill. Estariem d’acord en que les accions per a la sostenibilitat del planeta no són un luxe, tot i que ho puguin semblar, com tampoc seria un luxe l’oficina mòbil del president del Parlament que ha sofert les queixes interessades d’alguns que posen en qüestió que sigui un dispendi necessari. Què són luxes i què necessitats?

Realment estem davant de fets que mirats amb perspectiva no ens donen la pista de quins valors ens mouen. La fragilitat dels conceptes que estan al darrera  d’algunes notícies no les fan menys importants a l’hora de sortir a la telelevisió o als diaris, al contrari,  sembla que la futesa és la que eleva la notícia a categoria. Sigui perquè és un exotisme com el tema de l’ossa, o sigui perquè és cinematogràfic com el de Tiffany’s o sigui perquè la política a casa nostra no dona més de si, com en el cas de la injusta utilització interessada de l’oficina movil del cotxe del president del Parlament. Tot plegat només perceben aquesta liquiditat d’una societat canviant que encara no ens ofereix solucions on encabir la nostra realitat i la dels altres.

Llibre: In cold blood de Truman Capote

Pel·lícula: Lost in translation de Sofia Coppola

Música: Shut up and let me go by The ting tings

29, octubre 2008   9 Comentaris

Raimon al Castell de Montjuïc

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=9xRqd6qZklk&hl=en]

Si les pedres poguessin parlar, ahir al Castell de Montjuïc haguessin cridat Llibertat…
Raimon va fer un concert al lloc on van afusellar el President Companys. Tot un símbol.
Doble celebració la de recuperar un lloc estratègic de Barcelona on cal anar fent que la cultura i la gent prengui l’espai i deixi darrera la violència i el militarisme.
Tots som conscients que venim d’un silenci antic i molt llarg, i moltes vegades aquest silenci cau sobre nosaltres i ens fa entristir, actuar de biaix, ser poc curosos amb la pràctica de la democràcia, el llast de tants anys de foscor és pesant. Actes com el concert d’en Raimon són eines de la cultura que ens ajuden a fer-nos grans, a deixar de banda aquell passat i encarar el futur amb il·lusió, ara que Catalunya necessita més empenta i força que mai, ara que Catalunya ha de tornar a sentir-se bé amb sí mateixa i a fer que l’empenta de sempre revifi. Ara hem de tornar a sortir del silenci.

16, juny 2008   5 Comentaris

grècia IV


Grècia és país de sabers i cultura que s’oculta darrera una màscara de lleugeresa i indiferència en la seva gent. Tots estan disposats a portar-te aigua, tots et pregunten, són amables i atents; avui per dues vegades m’han dit que som germans mediterranis i és veritat, pràcticament ens separa només aquest mar antic i saberut que es mou allà a l’horitzó mentre a les platges i caletes de la vora és suau i amatent als nostre peus.

És ben cert que els manca connexió amn l’Europa central, que estan envoltats de territoris hostils i empobrits amb més problemes dels que els grecs voldrien, però ells, savis antics, s’escuden en la seguretat de les escarpades roques i les restes d’un imperi que va saber aculturar sense violentar, emporiums arreu ho testimonien.
Avui comentàven els resultats dels veïns italians, dient que no han estat capaços de prendre la decissió de negar la televisió com a màxima manaire de la vida d’un país, i tenen raó, massa relativisme en els veïns i potser massa terrenalitat en aquest país amable i especial que es mostra tal i com és als visitants, obert i senzill, esperant la seva oportunitat, una mica massa ofegats en la seva pròpia història.
El canal de Corint ha estat avui la sorpresa inesperada d’un matí d’història i escola, amb companys professionalss intercanviant opinió i projectes europeus.
Però la gran sorpresa ha estat el cap d’Heraió, veritable diamant amagat on he trobat per fi les nítides aigües de l’Egeu llepant les roques antigues d’un temple, un dels tants temples d’Atenea…

14, abril 2008   5 Comentaris

Grècia II

La penetració de la cultura nordamericana és una de les deficiències que es constata a tots els països europeus, especialment a aquells com Grècia, que són bressol de civilització i que compten amb un bagatge cultural més complet; però aquest no és capaç en aquest moment de sobreposar-se a la Coca-Cola. 

I en canvi tothom hi ve a Grècia,  d’arreu, del món sencer, onades i onades de visitants que omplen els carrers i places, que cerquen aquells vestigis de l’antiga esplendor, però no em sembla que sigui real tot plegat…vull dir que tots volen visitar el Partenó però desprès tots van al Hard Rock Cafè a dinar; és aquesta la nova meelting poot?

Hi ha però una connexió especial entre mediterranis, els grecs són com els catalans, com els italians, com tots els que convivim a la vora del mar interior que és la Mediterrània, i mengem olivada, amb asbergínies i carn de be, mentre bevem vi negre i prenem café al final. Parlem de tot i res mentre somriem i mirem els “altres”, els nordamericans, els japonesos, amb ulls condescendents. La cultura és la nostra.

12, abril 2008   4 Comentaris

Grècia I

Grecia és alguna cosa més que un país turístic, és un sac d’història a cada pas.

Però també és un cúmul de contradiccions i de mancances que s’evidencien a cada pas. No hi ha diners a Grècia per a mantenir tanta història, tanta pedra que s’ha de conservar, ni els més grans projectes europeus aconseguixen mantenir el mínim que necessita el país.
Tot plegat és molt caòtic, Atenes és una enorme ciutat, contaminada, desordenada i molt bella en molts dels seus racons, li manquen expectatives, li manquen inversions, li sobren prepotències i cotxes de gran luxe al costat de pobres de solemnitat que conviuen als carrers.
Les pedres i la cultura conmouen, la gent llegeix mentre camina, xerren i sembla que parlin català, ens assemblem molt, però percebo empreses nostres que estan guanyant la batalla aquí: Telefónica, ENDESA, Repsol o ZARA; capdavanteres en inversions i negoci; es percep que nosaltres estem guanyant alguna batalla en aquesta vorera sud d’Europa i això és d’agraïr desprès de tanta emprenyada a casa nostra. Viatjar obre els ulls a moltes coses.
Només dos apunts, una llibreria genial davant de la Biblioteca Nacional on he comprat Le Petit Prince de Saint Exupèry (el colecciono en tots els idiomes i em faltava el grec) i el café restaurant Plaka on he sopat aquesta nit, al bell mig del barri més bonic d’Atenes…continuarà, demà Acròpolis…
I he promès una foto d’una escala a Vilapou, és l’escala de sortida del metro de Monasterion:

11, abril 2008   3 Comentaris