Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — Cinema

Penèlope, icona mediterrània a Hollywood

La primera actriu espanyola candidata als Òscars de Hollywood és Penèlope Cruz, dès d’avui per Volver de Pedro Almodóvar.
No és pas qualsevol cosa, és el més gran premi que en els nostres dies pot aconseguir una actriu per la seva feina. Ens agradi més o menys el barem pel qual s’anomenen les candidates, els agradi més o menys, els mèrits i les mil i una inversions de tot tipus que han de fer per arribar fins a aquesta fita.
La vàlua de les pel·lícules d’ Almodòvar està demostrada sobradament, i l’aportació que ha fet a la cultura cinematogràfica contemporània, però Penèlope Cruz no ha estat valorada com a actriu de la mateixa manera. Se l’ha criticat molt per la seva tendència a utilitzar els “amants” famosos per a construir-se una carrera, Cruise, el més conegut. Tampoc han tingut el ressó esperat moltes de les pel·lícules que ha fet a Amèrica, no així les europees que li han valgut premis importants com el Donatello del cinema italià a millor actriu.
Però la candidatura a l’Òscar ha estat merescuda, la creació de maggiorata mediterrània que fa a Volver és magnífica; el paper a lo magnani el broda. Les escenes es suceeixen augmentant l’interès i ella sobresurt amb nota, demostrant que ja s’ha fet una dona dins del plató.
Una dona important en un món difícil, ella s’ho val.

23, gener 2007   Cap Comentari

Bogart, el mentider captivador

Si em necessites, xiula..” amb aquesta deixadesa impostada responia Bogart a Bacall, en la ficció de la pel·lícula que els va fer amants i matrimoni, “Tenir o no tenir“.
Fa mig segle que Boggey ens va deixar però la seva icona és ben present entre els incondicionals del cinema, del de debò, del de sempre. Estic cinematogràfica aquests dies, deu ser que les notícies en general no em fan el pes, tot i que són pesants..

Deia que Humphrey Bogart fa temps que és mort, però nomès és una questió física, perquè els seus personatges estan amb nosaltres, constantment.
Ell va encarnar com ningú als durs i transgresors comisaris de les recordades El Falcó maltès i El somni etern, o els herois sense sortida com el seu personatge de La reina d’Àfrica.
Sempre al costat de belleses despampanants com la mateixa Bacall, la Bergman a Casablanca, o les dues Herpburn; dones a les quals amava i destrosava a parts iguals, amb una caiguda d’ulls melancòlica que va crear un dels personatges de casanova cinematogràfic més estimulants.
Frase de la pel·lícula Sabrina: París és pels amants, potser per això nomès em vaig quedar durant 35 minuts…Quin mentider més interessant!

14, gener 2007   Cap Comentari

Flags of our fathers

Eastwood, com a director, ens està donant pel·lícules de tanta qualitat que ja no recordem els spaguethi westerns del desert d’Almeria que li van servir per tenir diners i aprendre l’ofici.
Banderes dels nostres pares, la darrera estrenada d’ell, aconsegueix posar-nos la pell de gallina, i portar-nos a l’indignació més enèrgica davant la guerra com a fet absolutament inhumà.

En un paisatge gris, fosc, el de l’illa d’Iwo Jima (que han gravat a Islàndia per aquest film) ens mostra amb tota cruesa la batalla sense fi de l’home davant la seva inhumanitat més onerosa, la mort i el fet de matar sense cap sentit, ni tan sols polític o econòmic, nomès perquè en realitat, quan el soldat està davant del soldat enemic, nomès pot que defensar-se, aquesta és la crua realitat de la guerra, qualsevol que sigui.

No hi ha herois a les guerres, es construeixen desprès a major glòria dels polítics i les seves necessitats mundanes, mentre la destrucció de l’ésser humà ens aclapara, i especialment en aquells que ja són de segona filera social com en el cas de l’indi americà, un dels personatges.
Eastwood s’ha atrevit a fer també la mateixa pel·lícula des de la visió japonesa, Cartes des d’Iwo Jima. Esperem veure-la per tancar el cercle, el de la conciència del no a la guerra més fort.

13, gener 2007   Cap Comentari

Gong Li i el despertar de Xina

Que la Xina desperta als ulls dels occidentals és la canço coneguda, però allà estan passant coses importants i significatives per al món en general.
Els diners que guanyen a Shangai o els turistes que veiem per Barcelona són novetats del gegant asiàtic que ha estat tancat a la coneixença occidental durant molt de temps.
Però, com ho viuen els mateixos xinesos aquest canvi sociològic, desprès del comunisme?
Per a mostra, la darrera pel·lícula de Zhang Yimou, el director que ens a sorprendre i ens va extasiar amb La Llanterna vermella o Sorgo Vermell. Ara ha estrenat, amb la seva actriu fetitxe, Gong Li, La maldició de la flor d’or, on parla de la gran cort xinesa de l’edat d’or dels emperadors del tron de jade, les princeses amb vestits extraordinàris i sobretot, i aquí està la novetat, amb escots espectaculars. Sembla que per a la tradicional societat xinesa el fet de que Gong Li estigui especialment bonica i suggerent, ha significat una sorpresa no gaire agradable.
Gaudirem de l’espectacle, tot i que hi hauria molt a dir, però no ens deixa de sorprendre que sempre sigui escandalosa l’exhibició del cos femení i no els guanys dineraris vergonyosos, en això els xinesos són iguals que la resta del món.

11, gener 2007   Cap Comentari

Eragon

S’ha estrenat la pel·lícula Eragon al cinema.
És una història apassionant de dracs i lluites pel poder, la llibertat i les persones, en el més pur estil Senyor dels Anells o Harry Potter.
Les productores hollywodianes ja saben fa temps que la literatura és la base de les seves històries i la trilogia d’Eragon de Christopher Paolini és inmillorable per a fer-ne pel·lícules.
Sigui perquè primer han llegit el llibre o sigui perquè el llegiran desprès, ja està bé que així sigui, que els joves i no tan joves gaudeixin d’històries d’aventures amb valors humans universals.
I a més l’espectacle àudiovisual és un valor afegit que no s’ha de perdre…gaudiu-ne d’Eragon.

16, desembre 2006   Cap Comentari