Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — Cinema

Xarxes de mentides?

La darrera pel·lícula de Ridley Scott es diu Body of lies, basada en un llibre del periodista del The Washington Post i escriptor David Ignatius. El títol que en la traducció entenem per Xarxa de mentides, prové semanticament de “cos/body” amb conjunt de fets o coses. L’acció passa a Orient Mitjà però és conseqüència de les decissions que prenen persones a milers de distància, sense coneixement de la realitat sociocultural; com tampoc ho són les dels fonamentalistes que preparen atemptats a occident. On és el punt de trobada real dels qui ja viuen en les pantalles de la xarxa global?

S’explica en aquesta història ben travada d’Ignatius i Scott que els més poderosos amb satèl·lits que poden seguir una persona a metres, de continent a continent, no són capaços d’evitar atemptats preparats per radicals que ja saben que els mòbils i la xarxa poden ser interceptats i que comencen a comunicar-se de persona a persona. L’adaptació és la clau de l’éxit, Darwin dixit.

Davant l’expectativa de la nova administració Obama, un dels reptes del nou president és retornar als ciutadans del món que l’han aclamat en la victòria, procediments de veracitat en les actuacions de la més poderosa màquina mundial de generar guerra o pau, els propis Estats Units d’Amèrica. Als articles dels diaris més importants se l’ha qualificat com “l’home del futur” i per això s’espera que sigui capaç d’entendre’s amb la gent de tot el món, ell que prové familiarment i personal, de mons tan dispars com Àfrica, Àsia o Amèrica.

A la pel·lícula, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir éxit en la seva feina, cosa que no es compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment DiCaprio es salva justament per la seva coneixença del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?

Llibre: L’audàcia de l’esperança de Barack Obama

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: Tutu (live) de Miles Davis

9, novembre 2008   9 Comentaris

Burn after reading, divertimento dels Germans Coen

Burn after reading és el darrer film dels Germans Coen. Un divertimento que et posa els pels de punta. La creació d’una senzilla obra d’espionatge es converteix en una comèdia negra i buffa que ens fa tornar seriosos a poc que ens aturem a pensar.

D’entrada l’equip d’actors és magistral i no deixa indiferent: Clooney, Pitt, Malkovich, Macdormand són noms que asseguren el tret (i mai millor dit); la signatura dels Coen i el títol, ja ens predisposen a una bona dosi de creativitat i gaudi.  Perquè per exemple, el títol: Cremar després de llegir, inteligència és relativa…ja ens posa sobre la pista del que veurem, un seguit de personatges que es creuen en una trama d’espionatge que no és tal, en realitat ens mostra un grup de persones solitàries, que viuen en la mentida més burda, que es desesperen en les seves mediocres vides, i que busquen la felicitat sense trobar-la.  Mentre uns espies de mentida remenen per la trama posant de manifest que allò tan important com els serveis d’espionatge tenen la mediocritat i la banalitat com a rerefons de les grans fites d’altres pelis.

A ressaltar el paper magistral de Pitt, fent de monitor de gimnàs que no és precissament una inteligència prvilegiada, o la mateixa Macdormand que broda el paper de soltera desitjosa de trobar parella. Tot plegat amb una fotografia i una ambientació sobria i  aconseguida, que ens transporta a les velles pelis dels seixantes del segle passat, pràcticament estètica “superagent 86″ posada al dia. Per a riure i pensar.

Llibre: El nostre home a La Havana de Graham Greene

Pel·lícula: Fargo dels Germans Coen

Música: A walk on the wild side de Lou Reed

25, octubre 2008   4 Comentaris

Hancock

Will Smith ha tornat a fer-ho. Ser el protagonista una peli, Hancock, ser el més divertit, posar-se el públic a la butxaca des del primer moment i fer-nos-ho passar genial durant tot el temps. Smith s’està convertint en l’actor de moda del cinema americà, és el més ben pagat en aquest moment, és l’Obama del cinema.
Analitzem-ho. La pel·lícula és una història d’anti-herois que és la forma que estan prenent les pelis de supermans i batmans darrerament, sembla que el proper Cavaller fosc va pel mateix camí. Per emergir del seu malson troba l’ajut inestimable d’un coach, el model de suport personal que està de moda i la inestimable col·laboració d’una Charlize Teron, més guapa que mai. Però a més, la peli és de Peter Berg, un director amb ofici i el guió té consistència. Una peli per a tots en época estival, quant una mica de marxa i una altra d’emoció són suficients per omplir una tarda d’agost.

PD.- La Mònica m’ha donat el premi a l’esforç personal…d’aquells premis que ens donem els penjats dels blogs de tant en tant, perquè sóm humans. Per això he fet el post del Hancock, en honor seu ( no li arribo a la sola de la sabata en cinema..). I per donar premis..doncs tots els del meu blogroll el tenen…ara no puc destriar que cau un sol de campionat i les neurones treballen més lentament de l’habitual…

Llibre: El conte de la criada de Margaret Atwood
Pel·licula: Hancock de Peter Berg
Trailer de Hancock:

27, juliol 2008   8 Comentaris

Pedro Almodovar i els blogs


Pedro Almodòvar és un geni de la cultura. I ara s’ha deixat caure en el món dels blogs amb el seu nou Blog de Pedro Almodóvar on ha començat a fer el seguiment del procés de creació de la seva pròxima pel·lícula Los abrazos rotos.
Almodòvar fa el que li passa pel monyo, i mai millor dir, i crea com un boig apostes impensables que després són un èxit rotund, i sinó mireu la foto que correspon a la proposta creativa que ha fet per al Ball de la Rosa de Mònaco, la festa més kitsch que es fa arreu del món. El millor escenari per a una creació almodovariana.

No faltaran a la festa les seves dones muses, Bibiana Fernández, Alaska, o Rossy de Palma posaran el to de la “movida” redissenyat pel propi director especialment per a la ocasió (veure foto superior)i d’altra banda, tot el Cor de Clavé de la cort monegasca que sembla un circ en si mateixa: Carolina, el marit Ernest de Hannover (si s’aguanta dret), la germana díscola i el germà dubtós…Tot plegat per a fer una de les trobades més impossibles i més inversemblants que es puguin imaginar.

És la bipolaritat dels excelsos, Almodóvar és capaç de fer una pel·lícula com Todo sobre mi madre i acte seguit vestir-se de reinona i anar-se’n al Ball de la Rosa de Mònaco, és el que tenen els genis que no se’ls pot comprendre sempre.
Potser amb el blog ja farem i el podrem posar al blogroll per fer patxoca tot esperant la propera peli que segur ens farà oblidar els balls i les disfresses.

Llibre: Marcas indelebles de Pedro Almodóvar
Pel·lícula: Què he hecho yo para merecer ésto? de Pedro Almodóvar
Música: Piensa en mi de Luz Casal para Tacones Lejanos de Pedro Almódovar
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=83b_KNcduOk&hl=en]

28, març 2008   4 Comentaris

De Bollywood a Bieito

En dos dies he vist Bollywood que el fan al Teatre Tivoli de Barcelona i Els Perses de Calixto Bieito, que el fan al Teatre Romea. Ha estat passar de la nit al dia.

Un grup d’amics varem dir d’anar al Tívoli per veure de més aprop allò de l’anunci de la CocaCola: Del pita pita del.. i era ben bé això, un anunci continuat de com a la Índia s’ho han muntat per fer pelis a dojo sense control i guanyant diners a cabassos, amb la única pretensió de fer passar l’estona i prou. Bé, van ballar al final però hauria estat millor començar a ballar des del primer moment, que nosaltres no som hindús i no ens posem tendres només de veure Shiva.

En canvi, Bieito, ens dóna de ple allò que anem a buscar: provocació, un punt d’ironia, fàcils diàlegs per no esgotar ningú, poc Esquilo i molt de rock.
Te’l creus al final, t’ho creus que el que fan els soldats a Afganistan, o a Iraq o a Bòsnia-Herzegovina és ben bé un desastre continu que no té aturador i que no controla ningú. El millor, els actors i la posada en escena, amb una música original especialíssima, versió del Cry baby de Janis Joplin inclosa, en la veu de Gurutze Beitia, un descobriment de veu, que posa els pels de punta.
Molt de Bieito, molta bandera espanyola, i una crítica ferotge al belicisme. Aquí a Barcelona és fàcil veure aquesta obra, potser no ho és tant a d’altres llocs d’Espanya, especialment perquè veure els “nuvis de la mort” com se la pelen cantant l’himne de la legió és brutal, però això és Bieito, pura provocació.
A mi em va faltar una mica més d’Esquil, uns diàlegs més construïts en base al fons de la qüestió, de com els humans ens matem a la guerra per no res mentre insuflem valors a allò que no els té. Ell, que va ser un heroi de la batalla de Marató, ho sabia bé. Avui, les batalles no són tan heroiques o porten cap a escenaris més prosaics, com els que proposa Bieito. Certament, malgrat tot, molt recomanable, i és clar, sense haver de veure primer Bollywood.

LLibre: Els Perses d’Esquil
Pel·lícula: 300 de Zack Snyder
Música: Cry baby de Janis Joplin

24, març 2008   2 Comentaris

Good night and good luck

Si no fos perquè eren dos candidats, diria que ha guanyat Campo Vidal.
Primera lectura: han guanyat les teles, les empreses de comunicació, les empreses d’enquestes, i han perdut els dos candidats, mancats de la capacitat de comunicació i de saber estar en un plató de televisió. Perquè això és el que ha estat aquest Debat, un espectacle per a la televisió que ha començat pràcticament dues hores abans, amb seguiment exhaustiu, i amb entrada d’oscars per catifa vermella. Si fins i tot la darrera frase de la nit ha estat cinematogràfica: Good nigth and good luck….
Bardem és el guanyador del dia, inclús després del debat.

Els papers estaven repartits, les mirades perdudes, les propostes líquides. Baugman era el rerefons i l’emoció la crossa que els entrenadors i comunicadors els havien ensenyat a utilitzar, però ells no són Bardem.
Aquella nena que Rajoy ha volgut fer seva en el darrer spitch més semblava la nena de El Exorcista que una altra cosa; i les cites cinematogràfiques no s’acaben aquí.

Continguts no s’han vist, contundència sí, però per a bales sense pólvora.
Pel que ens pertoca, hem estat protagonistes de pràcticament tot el tercer bloc: el Tinell, Catalunya, l’Estatut, el català…però on érem realment nosaltres? No hi érem. Som la moneda de canvi, però la moneda és l’objecte en mans d’un altre.
Educació, si ni tan sols saben que les dades de l’informe PISA són de l’any 2004…
Economia, se’ls ha vist el llautó, a un donant dades en cartolines que no diuen res, a l’altre apel·lant el guanyador Solbes perquè ell, com ja sabem, no en sap res.

Ara, els mitjans diran, segons el contracte, que tots dos han guanyat. Internet, tot i haver estat nomenat el primer, serà el que realment ens donarà alguna opinió més fiable. El seguiment pel twitter ha estat molt interessant, i els blocs bulliran. La bona comunicació és a la xarxa, el vot hi haurà de ser molt aviat, per ser del segle XXI.

Dilluns que ve més, aquesta vegada moderat per una dona, Olga Viza, que com que és especialista en esports, ho tindrà molt bé. Perquè de fet, això que s’ha previst i que hem visualitzat no ha estat veritablement un debat, encotillat per Pepiño Blanco i Pio Garcia Escudero; ha estat un combat de boxa amb guants prestats.
Bona nit i bona sort…

Música: How high the moon de Diane Reeves
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=fyb3RCPioUw&rel=1]

25, febrer 2008   13 Comentaris

…..Javier Bardem

Javier Bardem ja té l’Òscar i jo tinc el meu pastís de xocolata perquè he guanyat la porra dels Òscars que la meva amiga Mònica ha posat al seu bloc
En una edició dels premis més aviat ensopida i mancada de veritables pel·lícules bones, l’Òscar a Bardem ens deixa un bon regust de boca. És un actor que ha decidit fer la seva carrera segons els seus criteris, fent de tot i més, i aconseguint que els grans estudis de Hollywood li facin els honors. Tot un èxit.
La resta de premis, aquí.

Música, la guanyadora de l’Òscar a la millor cançó: Falling Slowly de la peli ONCE
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=nsc5XYnsYVg&rel=1]

25, febrer 2008   4 Comentaris

And the Oscar goes to…

Nit dels Oscars….fins a les 2,30 de la matinada alguns i algunes estaran pendents del satèl·lit per veure l’espectacle de l’entreteniment per excel·lència…
Jo tinc una amiga, la Mònica, que ens prepararà un pastís de xocolata negra(i alguna cosa més…) per celebrar el resultat de la porra que ha posat en marxa al seu bloc.
La meva és aquesta:

Millor pel·lícula: No country for old men dels Germans Coen
Millor actor: Daniel Day Lewis per There will be blood
Millor actriu: Julie Christie per Away from her
i per suposat, el més esperat:
Millor actor de repartiment: Javier Bardem per No country for old men

Passarem la nit amb crispetes, unes birres i després un café i un Macallan per estar desperts a l’hora màgica…i després farem la cua de dilluns per arribar a l’esmorzar de celebració que ens espera….bons òscars!

24, febrer 2008   5 Comentaris

Quatre mesos, tres setmanes i dos dies

4 luni, 3 saptamani si 2 zile és el títol en romanès de la pel·lícula que vaig veure ahir nit als Icària. Mentre anava veient la cinta anava sentint al cos aquelles punxades que només el cinema fet amb rigor i coherència poden transmetre. És un cop a l’estómac que et deixa clavat al seient fins que els ulls de la protagonista, Otília, et miren impertèrrits i adolorits, en el darrer plànol.
El director Cristian Mungiu ha volgut expressament fer una peli fosca, dura, centrada en poquíssims personatges, quasi sense banda sonora i amb dos colors bàsics i dos d’accessoris: el blanc i el negre, amb el verd, el vermell.
Transcorre a la Romania del final de Ceaucescu, on una noia estudiant ha d’avortar i la seva companya d’habitació a la residència d’estudiants és la que l’ajuda en el tràngol acompanyant-la a l’hotel on un home li provocarà l’avortament.
En la línia d’altres pel·lícules com La vida dels altres o Fraulein, aquesta pel·lícula sòbria i dura, ens mostra un retall de la vida a les societats comunistes, endogàmiques de tristor i control de l’individu que arriba a l’exasperació en les dones. El paper d’Otilia, interpretat per Annamaria Marinca, l’amiga que ajuda l’embarassada, ens presenta davant dels nostres ulls l’amistat com a estri imprescindible en una societat malalta de control i de mancances de tot tipus, front l’absoluta indiferència de la resta de personatges.
Absolutament recomanable, tant pel tema que desenvolupa com per la clarividència d’aquest director al qual haurem de seguir, aquesta pel·lícula és també un estimulant regal que ens allunya de les edulcorades propostes de Dreamworks…una altra cultura és possible, i els films dels antics països de l’est ens ho estan recordant.

Música: It’s oh so quiet de Bjork
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=g8Z1MpcyqQU&rel=1]

9, febrer 2008   6 Comentaris

Viggoooo! Javierrrr!

Les nominacions als Òscar de Hollywood ja s’han fet públiques i en tenim un munt per celebrar. Començant per Viggo Mortensen al seu paper a Promeses de l’est; veritable film noir posat al dia, on la força de Cronenberg s’al·lia amb el personatge de Viggo per deixar-nos estabornits de cinema.
Continuant per Julie Christie per Away from her on treballa amb Sarah Polley com a directora aquesta vegada. Elles es van conèixer a la peli d’Isabel Coixet, La vida secreta de les paraules i ara han quallat una opera prima de la Polley que li ha de valer a Julie Christie l’Òscar.
I la guinda del pastís de nominats la posa Javier Bardem, nominat com a millor actor secundari per No country for old man dels germans Coen, uns altres merescuts nominats com a millors directors.
Els Òscars són alguna cosa més que un premi, el cinema és alguna cosa més que el seté art….cinèfils del món, enguany els amos de Hollywood s’han portat, i les nominacions tenen un regust suau a cinema del bo, a personatges que trepassen les pantalles; a veure si rematen bé la feina el proper 24 de febrer….Sort!

22, gener 2008   6 Comentaris