Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — Catalunya

Jornada de Mitjans al Parlament, exemple 2.0

La Jornada de Mitjans al Parlament de Catalunya ha començat amb la demanda del President Benach de que els de assistents, periodistes, parlamentaris, públic en general, siguem capaços d’arribar a conclusions sobre el paper dels mitjans front la societat i la política. És un gran repte, un repte enorme.

Per aconseguir arribar a acords s’ha de partir d’un plantejament anivellat del que cadascú espera de l’altre, en aquest cas, què esperen els polítics dels mitjans i els mitjans dels polítics, i què els ciutadans respecte de tots dos col·lectius, els quals tenen una responsabilitat molt gran en la vida democràtica de la comunitat.

I aquesta és la clau, saber com i de quina manera podem modificar i esmenar a l’alça la pràctica de la llibertat, de la democràcia, utilitzant la informació i els nous mitjans per afavorir justament una pràctica democràtica de més qualitat. Les regles del joc a la xarxa poden ser criteritzades, poden donar la possibilitat de generar paradigmes de resultats innovadors i aquest ha de ser un procediment que els mitjans tradicionals han de saber entomar.

La llibertat d’expressió és també defensa de valors democràtics, facilitadora d’accès a la informació donant paper a tothom, donant presència la ciutadania, i retallant l’escletxa digital, amb la formació tant al sistema educatiu com en els models que polítics o empresaris han de poder promoure davant de la societat.

Mentre es fa la Jornada en directe, 316 pesones fan el seguiment de forma virtual a la xarxa via twitter, facebook o twitxr..aquest és un reclam per a tothom des de la xarxa.

Llibre: Creure en l’educació de Victòria Camps

Pel·lícula: Cremar desprès de llegir dels Germans Coen (Touzon dixit)

Música: Qui n’ha begut de Mishima (Touzon dedicated)

20, octubre 2008   2 Comentaris

Premis Blocs Catalunya – Stic.cat

En el dia desprès dels Premis Blocs Catalunya, i per no repetir el que en Miquel ha dit en el seu bloc que subscric totalment, algunes reflexions i alguns desitjos.

Com tota aventura nova, els Premis i Stic.cat són un assaig de convenciments personals. La feina d’assumir la revolució digital en el dia a dia comporta reconversions que són difícils d’entomar, i reptes que només els visionaris tenen a l’abast. No crec que només nosaltres siguem els dipositaris de la veritat absoluta però sí que vull deixar palès que en l’aventura d’Stic.cat hi ha voluntat, decissió, interacció i independència.

En la societat del coneixement i la tecnologia, alguna vegada tenim la temptació de pensar que la màquina ho soluciona tot, que el mecanisme és objectiu per definició i que el paper de la intervenció humana és menor. No és així, la tecnologia està al servei de les persones, i les persones la utilitzen amb objectius definits. Stic.cat és per definició una associació catalana, que utilitza la tecnologia per a portar a terme accions amb les persones, amb independència i rigorositat.

És possible que en algun moment sembli que la xarxa és el lloc on es poden amagar  malifetes, generar estratègies anònimes o pervertir el respecte degut entre humans; tampoc això és veritat. La xarxa té mitjans per a ser i saber qui és qui en cada moment, en la seva grandesa tecnològica, és el lloc més democràtic que existeix en aquest moment de forma global; i per això és un espai de present amb l’infinit com a futur.

Catalunya i la cultura catalana hi són presents de forma especial, molt qualificadament i molt quantitativament. Només pel nombre de persones que s’han acostat a aquests Premis Blocs, que s’han inscrit, que han votat i que ens han acompanyat en la nit del dia 10 a Girona, podem constatar l’absència de perplexitat en la comunitat blocaire i de la xarxa. Valor afegit.

Fins aquí les primeres reflexions del dia després i ara algun desig.

El de tornar a veure les cares de molts blocaires a dalt d’un escenari com el de l’Auditori de Girona, mirant sorpresos i commoguts a un públic entregat que aplaudia els seus blocs.

El de tornar sentir a persones de molta qualitat intel·lectual com les que durant la tarda d’ahir ens van deixar anar idees i pensaments que estimulen la creació com Miquel Duran, Ricardo Baeza-Yates o Kim Faura.

El de treballar de costat amb persones d’empreses, d’universitats, d’ong, d’institucions públiques i privades, des de la nostra associació per fer que aquest tast d’stic sigui una feina continuada i innovadora, per la cultura catalana, pel país i per la gent.

Música: Simfonia nº 9 “del Nou Món” d’Anton Dvorak

11, octubre 2008   4 Comentaris

Raimon al Castell de Montjuïc

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=9xRqd6qZklk&hl=en]

Si les pedres poguessin parlar, ahir al Castell de Montjuïc haguessin cridat Llibertat…
Raimon va fer un concert al lloc on van afusellar el President Companys. Tot un símbol.
Doble celebració la de recuperar un lloc estratègic de Barcelona on cal anar fent que la cultura i la gent prengui l’espai i deixi darrera la violència i el militarisme.
Tots som conscients que venim d’un silenci antic i molt llarg, i moltes vegades aquest silenci cau sobre nosaltres i ens fa entristir, actuar de biaix, ser poc curosos amb la pràctica de la democràcia, el llast de tants anys de foscor és pesant. Actes com el concert d’en Raimon són eines de la cultura que ens ajuden a fer-nos grans, a deixar de banda aquell passat i encarar el futur amb il·lusió, ara que Catalunya necessita més empenta i força que mai, ara que Catalunya ha de tornar a sentir-se bé amb sí mateixa i a fer que l’empenta de sempre revifi. Ara hem de tornar a sortir del silenci.

16, juny 2008   5 Comentaris

Triomfar abans del diumenge

Els grans mítings de campanya dels dos grans partits es varen celebrar ahir. Tots dos van triomfar. L’estratègia és clarament emocional: directe al cor, sentiments i sensacions, nenes i nens a prop, música i globus de tots els colors.
Si parem atenció semblaria que els dos partits són triomfadors, en funció dels grans espectacles i la massiva assistència aconseguida.
Cadascú però, ha utilitzat eines diferents, mentre Rajoy amaga l’Acebes i el Zaplana a l’armari, Zapatero exhibeix Felipe González perquè és el que se’n duu la gent de carrer; quan surt a l’escenari del Sant Jordi, ni Bruce Springsteen el supera.

Mentre els partits d’adscripció exclusivament catalana, han rebaixat la intensitat dels actes, semblaria que no va amb ells aquesta campanya, o si més no, tant com la del Parlament de Catalunya.
Crec que és un error plantejar-ho així. No anar a totes perquè és la representació a Madrid envia un missatge a la gent de que aquí no ens creiem de veritat aquell Parlament, però ara per ara és allà on es decideixen la majoria de les coses que importen.

Triomfar tal i com ho plantegen els partits espanyols, és relacionar l’interès col·lectiu amb l’emoció del sentiment, deixant de banda la pròpia identitat i assumint només una, l’espanyola central, i això és vàlid per a alguns, però no és vàlid per a Catalunya com a país.
Ja ho he comentat en alguna altre post, si no fem visible la pertinença a Catalunya com a valor afegit al de viure aquí, no podrem incloure a tots els que d’entrada no la tenen assumida per procedència. L’emoció es guanya sent el valor emergent.

Ahir els grans partits de l’estat van triomfar en les seves posades en escena, i el PSC va donar una lliçó de com es crea sentiment i identificació amb valors segurs com el de González, i justament a Catalunya. Si els altres partits catalans no saben aglutinar totes les forces, poca cosa tindrem per a fer-nos valdre, aquí i fora d’aquí.
Ahir el Palau Sant Jordi estava ple de senyeres.

Música: Born in the USA de Bruce Springsteen a Barcelona

7, març 2008   3 Comentaris

La llengua i Catalunya

La llengua és, altra vegada, bumerang polític de la pre-campanya.
A les estrambòtiques propostes de Ciutadans, s’han afegit els populars, sense enrojolar-se, amb allò tan vist del dret a rebre ensenyament en castellà a les escoles.
Només ens faltaven les escoles-pastera per acabar-ho d’adobar.
No és menor la discussió de la llengua en el context de Catalunya, nosaltres hem basat al llarg de la història la nostra defensa de la identitat fonamentalment en la llengua catalana com a signe de cultura i de progrés.
Els noucentistes varen fer construir les cases del quadrat d’or, les empreses tèxtils de Terrassa i el diccionari de Pompeu Fabra, tot plegat eren eines de defensa d’una nació sense estat que situava la seva identitat en l’empresa i la cultura.
I això ho tenen molt clar els qui volen guanyar les eleccions com sigui, i per això les barroeres declaracions o els videos a Youtube.
Peró hi ha encara un perill més gran per a la identitat catalana i la llengua, i és que tampoc nosaltres ens creguem que és una eina útil, que canviem de llengua com qui canvia de sabata, i que els nostres partits catalans la facin servir també de tapadora de les seves pròpies vergonyes, fent d’infants que es tiren a la cara la responsabilitat de no saber defensar el país com cal.
Crec que hi ha una responsabilitat compartida de tots plegats, especialment del sistema educatiu i de les famílies, en la creació de cultura catalana, de cultura!
No podem entrar en el joc de l’estira i arronsa dels partits espanyolistes perquè no ens en sortirem, és més important que no es facin les escoles-pastera i que les famílies, totes i cadascuna d’elles siguin conscients de la importància de saber llengües, i especialment al del país on viuen.
El model irlandès no és el nostre model, nosaltres, els catalans, hem sabut utilitzar la cultura per a alguna cosa més que per a cantar folklore; només així farem que els nouvinguts, vinguin d’on vinguin, sentin Catalunya com a seva, i que els aprofitats no ens neguin el pa i la sal; sinó, Catalunya no serà el país especial i envejat que sempre ha estat.

Llibre: Diccionari de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra
Pel·lícula: La vida secreta de las palabras d’Isabel Coixet
Música: Orinoco flow d’Enya
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=a88-Tyl1gkI&rel=1]

31, gener 2008   2 Comentaris

Un president i un país

La presidència de la Generalitat ja té nou inquilí, es diu José Montilla i a partir d’ara serà el màxim responsable de Catalunya. Novetats moltes, i inseguretats també, tot amanit amb certa esperança i un punt d’afartament en la seva primera intervenció institucional.
El discurs que va desgranar al Parlament de Catalunya per a la seva investidura va ser avorrit, hermètic i tecnòcrata, enfront de l’emoció i l’exhuberància del seu predecessor, Pasqual Maragall. També va estar mancat de la característica bàsica del discurs d’investidura de tot president de Catalunya, la defensa de la nació i el seu dret a existir, de forma única i individual.

Aquest candidat és un tecnòcrata descafeinat perquè, per definició els tecnòcrates són persones preparades tècnicament que provenen de carreres funcionarials i aquest no és el cas de Montilla que s’ha treballat el càrrec des dels sindicats més classics del Baix Llobregat, i que no té una preparació formal especialment important. En canvi la seva proposta és la de la gestió per sobre de la identitat, la del treball per sobre de la figuració. No tot ha de quadrar, haurà de demostrar-ho.

En tot cas el seu repte és recollir la reivindicació nacional de Catalunya perquè històricament i socialment així cal que ho faci, i a més lligar-ho amb resultats reals per a la població. Ningú voldrà sentir-se català si no funciona res a Catalunya, però tothom estimarà la senyera si els rendiments socials són els que han de ser. La gent vol ser dels que guanyen, com el Barça…que d’ara fa uns anys és el model identitari per excel·lència a Catalunya. Ningú ha de convèncer a cap immigrant de que es faci culé…ningú hauria de convèncer ningú de sentir-se català. Sr. Montilla vostè ho sap millor que ningú.

24, novembre 2006   Cap Comentari