Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Cultura digital, negoci virtual

L’anomenada cultura digital és ja la cultura. Només mancava el cinema respecte d’altres formes de producció cultural com la literatura o la música, però els ràpids moviments de les grans majors de Hollywood s’han posat les piles i estan preparant un servei “on demand, és a dir a la carta per internet, on tot just 60 dies desprès de l’estrena d’una pel·lícula, aquesta es podrà comprar on line en diversos formats i vies d’accés, tota una revolució que enfonsa encara més les sales d’exhibició tradicional que ara ja es guanyen la vida amb les crispetes que venen a un públic ansiós abans que amb el preu de l’entrada. El model de negoci que està en qüestió no és el cinema, sinó com el consumim els espectadors. Igual que el de la resta de productes culturals començant per la música i seguint per la literatura. En el moment en que internet i els xips van entrar a les nostres vides, van canviar les formes de crear i consumir productes culturals, les mateixes característiques de la xarxa i la digitalització són les que transformen els productes culturals.

La rapidesa en el transport del producte fa que tot es consumeixi molt més de presa i per tant els processos de comercialització d’aquests són els que canvien els models de negoci dels distribuïdors, dels intermediaris, ja no cal esperar. La democratització del procés creatiu, és a dir, que qualsevol pugui ser creador i productor de l’obra comporta amplificació i generalització de la producció que ja no està en mans només d’uns. Nous formats tecnològics com els mòbils de darrera generació, les tablets, els ebooks, les pantalles de tot tipus, fan que el consumidor de cultura pugui voler un producte determinat no només en l’hora i el lloc previstos per les empreses sinó a casa seva, al transport públic, al cotxe particular i en qualsevol moment, i quant abans millor, respecte de la sortida i presentació de noves estrenes. Els costos de producció es redueixen, també els processos de comercialització i per tant ja no són tan rendibles ni poden donar feina a tanta gent. L’èxit d’Amazon, o Itunes són demostracions empíriques de que el consumidor necessita cultura però la podrà pagar més barata, la tindrà més ràpidament al seu abast individual, la podrà utilitzar i consumir com vulgui, i podrà fer-se també “prosumidor” és a dir consumidor que produeix un nou contingut, el que consisteix en comentar a les xarxes socials els productes culturals, els “m’agrada” o els RT; i també la pròpia emoció en un post al blog. Tot i més com a nova fórmula de consum cultural que penetra inclús a les accions culturals més clàssiques com els concerts de música o les obres de teatre on les fotografies i els comentaris dels assistents ja són a la xarxa.

Aquest nou paradigma cultural amplifica o disminueix el consum cultural? Es devalua una obra de teatre o una novel·la per twitejar-la? És pitjor la música que consumim a la xarxa? Sincerament crec que justament és el contrari. Es llegeix molt més ara que fa vint anys, només que es fa a pantalles de tot tipus. Una nova forma d’entendre la cultura és justament entendre-la com una industria pròspera que possibilita crear negocis sòlids i guany econòmic i si això passa per transformar la distribució i exhibició a més de facilitar la creació i la producció pròpies, doncs endavant. Justament l’eclosió de la música pop catalana dels darrers anys (Manel, Amics de les Arts ) està al darrera de la possibilitat d’utilitzar la xarxa de forma personal, directa i oberta. No viuen dels discos venuts, viuen dels concerts, i de la música comprada per internet, però han pogut, en llengua catalana, ser rècords de vendes i posar el seu producte cultural al món. Aquest és l’horitzó, un horitzó doble, el món com a mercat, l’individu com a objectiu últim. Els llibres ja no són l’objecte bàsic, és la literatura com a producte, l’objectiu; igual que els de text, que ja no són el producte, és el contingut de coneixement el producte. Mentre les editorials i distribuïdors cinematogràfics no facin un pensament, algú altre el farà per ells, com les majors, que de negoci en saben un munt.

Llibre: Apple confidential d’Oweb Linzmayer

Pel·lícula: Battle: Lons Angeles de J. Liebesman

Música: Jean Lucq d’Amics de les Arts

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

2 Comentaris
» Subscriu-te al RSS dels comentaris

1 Marga { 04.03.11 at 19:48 }

Trina, com sempre un plaer llegir-te.
Però… hi ha una altra cosa que em produeix plaer i és anar al cinema. Ho visc com una cerimònia que comença, evidentment triant la pel·licula. Gairbé mai vaig a una estrena, massa arriscat. Abans de triar ja he llegit crítiques, sentit/llegit algun comentari que em mereixi confiança…
Després també cal triar la companyia, no totes les pelis van amb la mateixa gent…
Vull dir que sé positivament que tens raó, que tot està canviant i que no hi ha qui ho pari, però hi haurà petites coses que, com a mínim jo, anyoraré.
Eiiii, que ja sé que també n’hi haurà de noves que em aptivaran!!!
Una abraçada.
Marga

2 Trina Milan { 04.05.11 at 9:37 }

Marga,
totalment d’acord, el plaer de la sala fosca, i de la gran pantalla, de la bona companyia…crec que hauria de ser possible una combinació de les dues…a mi també m’agrada..
una abraçada molt gran

Deixa un Comentari

XHTML: Si vols, pots utilitzar aquestes etiquetes XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>