Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

El nom de les coses

“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. ”

Cien años de soledad de Gabriel García Márquez

Les paraules són tan importants que quan no en tenim per definir alguna cosa o situació es deu a que no la tenim resolta, apresa, consolidada. La llengua ens ajuda a ordenar els pensaments i a voltes la semàntica ens juga males passades. Aquests dies estan essent especialment interessants les paraules que s’estan utilitzant per a comentar, definir, entendre com és possible que Catalunya i Espanya estiguin fent un “dia de la marmota” continu des de fa segles. #Somunanació per exemple ha generat una conversa mig en broma mig seriosa entre twitters que inicià @miquelduran i la seva “internació”, i que vaig seguir, a fegint-s’hi @amblletradepal, @joanka68, @ladislaugirona @agustibranas. Cerquem paraules que ens expliquin com pot ser que persones de seny, persones formades, persones civilitzades, no trobin les paraules adients per arribar a acords sobre com i de quina manera podem conviure i fer-ho amb sentit i criteri. Manquen paraules.

L’article de Manuel Castells a La Vanguardia, posa èmfasi en que tant se val com li ho diguis al “problema”, “encaix”, “relació”, el problema existeix i com diu al final, ja ha passat el temps de “l’ordeno y mando”. Que no és una paraula, és una expressió que vol dir, semànticament, molt més que els que les pròpies paraules signifiquen. Vol dir que en realitat ja no ens serveixen les paraules, les normes, les antigues i rígides formes de representació ciutadana. Perquè no és només una qüestió de “independència”, és una qüestió de “política” de com els ciutadans ens sentim representats per aquells que tenen l’encàrrec de fer-ho, i si ho fan en condicions sanes i suficients per a solucionar-nos els problemes del dia a dia. I això comporta que els individus estan començant a pensar en paraules noves, en formes diferents de fer-se valdre, estan avorrits de sentir sempre els mateixos justificants, veure  les mateixes declaracions, sentir les mateixes “paraules”.

Si un ciutadà pot posar al seu blog l’opinió que li sembli, i pot aconseguir, com l’Arianna Huffington deixar en darrera a The Washingthon Post, per què els ciutadans no poden començar a fer que les seves accions siguin realment úniques, diferents?. Que l’empresari que es troba sense liquiditat per pagar, aconsegueixi diners sense passar pels bancs i de forma honesta, o que l’emprenedor aconsegueixi crear producte sense esperar aprovació com promulga Ideas4all, o que els estudiants no vagin a classe i aprenguin directament entre ells, en grups organitzats però fora del sistema educatiu? Què importarà que no hi hagi títol desprès? els títols ja no serveixen de gaire per al món productiu real. Estem inventant noves paraules per a les coses noves, és la revolució de les paraules.

LLibre: Trilogia: L’era de la informació de Manuel Castells

Pel·lícula: Toy story 3 de Lee Unkrick

Música: Feel de Robbie Williams

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

14 Comentaris
» Subscriu-te al RSS dels comentaris

1 Twitter Trackbacks for El nom de les coses — Platxèria [trinamilan.cat] on Topsy.com { 07.25.10 at 23:31 }

[...] El nom de les coses — Platxèria trinamilan.cat/2010/07/25/el-nom-de-les-coses/ – view page – cached Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món Tweets about this link [...]

2 Joanka { 07.26.10 at 8:05 }

És fonamental posar noms a “les coses”. El llenguatge estructura el nostre pensament i hi ha corrents teòrics (amb els quals combrego) que sostenen que no podem pensar en aquelles coses, conceptes o idees que no som capaços d’anomenar.

D’altra banda, resulta que hi ha mots molt concrets, identificats i que expressen sentiments anhelats per molts, que presenten un problema (polític, territorial, econòmic…) per a molts altres i que qui té la potestat (per delegació del poble sobirà) d’estudiar la manera de verbalitzar-los en termes de legalitat política, s’entesten a presentar un problema d’encaix entre aquests mots i uns altres que estan agrupats en un text dit Constitució.

Aixo incrementa la feina, perquè cal anomenar amb precisió allò que hom vol i cal reescriure alguns textos malgrat la poca (o nul·la) voluntat de la majoria dels “scribas” ara transformats en “guardians de les paraules”. Però, d’una vegada per totes, cal que, ara, la societat catalana faci sentir la seva veu, amb tota la perseverància que calgui perquè no quedi tot en només un joc de paraules. Segur que en som un munt els qui estem disposats a posar mans (i ments) per treballar de valent i tirar endavant la feina que s’hi gira.

La nostra identitat (que es construeix de manera continuada amb tot allò que fem, que diem, que callem, amb les nostres decisions i els nostres actes i amb les seves conseqüències -m’encanta com ho explica Maalouf a “Identidades asesinas”-) esta en joc i si no agafem la iniciativa, seran uns altres qui definiran la carrega semàntica d’aquest mot.

Gràcies per aquesta magnífica entrada que és, com habitualment, tota una invitació a la reflexió.

3 Trina Milan { 07.26.10 at 15:11 }

Joan,
mol gràcies a tu per fer, la segona entrada. M’agrada provocar que la gent que en sap molt, com tu, expliqui molt i molt, perquè així construïm coneixement entre tots. A mi també m’agrada molt Maalouf. i seguint el teu raonament, la nostra identitat està llidaga directament a les paraules que utilitzem. Els esquimals tenen moltíssimes paraules per dir “blanc”, és el seu paisatge natural i cultural; tenim nosaltres les suficients per a dir el que volem dir?…
gràcies de nou, un honor i un plaer

4 nanoEdunomia · Twitter Updates for 2010-07-27 { 07.27.10 at 0:39 }

[...] @trinamilan: New blog post: El nom de les coses http://trinamilan.cat/2010/07/25/el-nom-de-les-coses/ [...]

5 MarcG { 07.27.10 at 11:46 }

Trina, Joanka,

Encara recordo l’exposició que es va fer en motiu del Fòrum de les Cultures relacionada amb els diferents idiomes que hi ha el món.

Recordo com els idiomes escandinaus tenen moltíssimes paraules relacionades amb el que nosaltres només en tenim una: salmó.

En canvi nosaltres tenim moltíssimes paraules per parlar d’embotits: oi que no és el mateix una llangonissa que un fuet o que una somalla?

Un altre exemple, segur que preferiu els rovellons abans dels xampinyons, o degustar un bon fredolic o un bon ou de reig o una trompeta de la mort?

Doncs hi ha moltes comunitats que no valoren aquesta diversitat i, per tant, no els hi cal tenir tant vocabulari, amb un simple “bolet” ja en tenen prou.

Aquest és un exemple més que la diversitat és sinònim de riquesa…

6 Joanka { 07.27.10 at 14:05 }

Hola Trina i Marc,

Seguint la línia de com les diferents cultures tenen diferents (quantitats de) paraules per designar els conceptes que els són més propers, hi ha un exemple (a la inversa) que sempre m’ha agradat per il·lustrar com la cultura d’un poble condiciona el llenguatge: l’ètnia Dogó (de Malí) no té cap paraula equivalent al nostre concepte “orfe”. Per a ells, és un concepte inexistent, impossible, perquè els nens són de la tribu, de la comunitat, i el fet que els pares biològics ja no hi siguin, no suposa que quedin desemparats… Per tant, una mostra més de com el volum (i l’escassedat) de mots per definir un concepte està íntimament lligat amb els valors de cada societat/cultura/ètnia. (En tot cas, aquesta és pràcticament l’única cosa que m’agrada de la cultura Dogó, perquè no tot és tan positiu com això)

7 Trina Milan { 07.27.10 at 14:30 }

Marc, Joanka,
és fascinant com el món de les paraules diu molt més que el que escrivim als diccionaris. Fixeu-vos com és d’important que ja existeix una “web semàntica” : http://www.w3c.es/
que s’ocupa de donar significat a les paraules que internet ens està creant, està transformant.
Recordo un llibre exquisit de Noam Chomsky: Studies on Semantics in Generative Grammar que explica com el llenguatge és viu i genera transformacions que semànticament són interessants. La pròpia dinàmica dels canvis socials genera transformacions semàntiques i això és del que es tracta: som les persones les que transformem les paraules i les creem, i noal revés.

gràcies Marc i Joanka

8 Miquel Duran { 07.27.10 at 14:38 }

Cal tenir en compte, a més, que una mateixa paraula té diversos significats. Per exemple “nación” al RAE vol dir (1) Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno, (2) Territorio de ese país, i (3) Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

En canvi, el diccionari de la GEC diu només “Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. ”

L’Oxford dictionary sembla que diu “a large body of people united by common descent, history, culture, or language, inhabiting a particular state or territory”, i en fracès “Réunion d’êtres humains habitant la plupart du temps sur un même territoire et unis par les traditions, l’origine, la langue et les intérêts économiques.” o “Etat indépendant.”

El Random House (americà) és semblant a l’Oxford.

O sigui, que depèn de l’acepció que s’agafi. Ja és curiós que el RAE és el que té més acepcions del mot “nación”. El francès s’hi assembla una mica.

Llavors el lema de la manifestació del 10-J era “som una nació.rae.3″? O s’ha interpretat com a “som una nacio.rae.1″.

És un tema apassionat.

9 Trina Milan { 07.27.10 at 14:57 }

Miquel,
és “apassionant” el tema de les paraules i el seu significat. Crec que el lema de la manifestació és rae3 tot i que les interpretacions poden ser moltes…per això és important tenir clar que les llengües són resultat de les cultures i no a l’inrevés…recuperant temes antropològics , Levi Strauss deia: “Sea cual sea el grado de realidad que se reconozca a los sistemas jurídicos y políticos y sea cual sea, también, la función objetiva que cumplen en la vida de las sociedades, esos sistemas son productos del espíritu humano…” et voilà….

10 Miquel Duran { 07.28.10 at 7:43 }

Un tema apassionant. Les paraules són trapelles i a vegades amaguen lletres. Però això també comporta serendipitat significativa. Potser el meu subconscient realment volia que digués “apassionat” en lloc de l’ordre que havia donat als meus dits: “apassionant”.

És la ciència de les lletres, o les lletres de la ciència.

11 nanoEdunomia · Twitter Weekly Updates for 2010-07-30 { 07.30.10 at 1:47 }

[...] @trinamilan: New blog post: El nom de les coses http://trinamilan.cat/2010/07/25/el-nom-de-les-coses/ [...]

12 Artur { 08.01.10 at 23:56 }

Els detractors de la nostra llengua centren el debat en el tema “comunicació”, dient que els catalans, o el que ells anomenen “la Catalunya real” utilitzen les llengües per a comunicar-se, independentment de si és català o castellà. Això és totalment fals: ells volen implantar la “metropolitanització” de la llengua per a reduir al no-res els aspectes d’identificació i pertanyença. Llengua és pensament i llengua és sentiment. L’amputació quirúrgica de les seves arrels filosòfiques i sentimentals poden fer que el català esdevingui un llenguatge folklòric, digne de ser escoltat en el “tourist bus” de Barcelona. “Qui perd els orígens perd la identitat”: ho recordeu? Si perdem la llengua perdem una part de la nostra essència

13 Trina Milan { 08.02.10 at 19:09 }

Miquel,
m’agrada la frase: És la ciència de les lletres, o les lletres de la ciència. De fet a qui li agradi llegir li han d’agradar els números,i al revés, en realitat és la curiositat intel·lectual la que ens empeny, oi?
salut amic

14 Trina Milan { 08.02.10 at 19:11 }

Artur,
Llengua és pensament i llengua és sentiment. Exacte! i per això a vegades ens manquen paraules i mots per a descriure noves situacions que prèviament no havíem viscut; tot essent lleials a la nostra identitat.
Gràcies per passar-te pel platxèria, salut amic

Deixa un Comentari

XHTML: Si vols, pots utilitzar aquestes etiquetes XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>