Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Invisibles

La cara és el mirall de l’ànima. Diuen que els humans ens reconeixem en els ulls; que varem començar a ser “sapiens” en el moment en que vam ser capaços de somriure i comunicar-nos entre nosaltres directament, no només per signes, sinó amb la voluntat de fer-nos presents per a comunicar una alegria, un sentiment. Fa temps que tenim tan interioritzat el fet de que ens comuniquem també pels gestos, pels ulls, però no en som conscients, no fins que algú ens ho prohibeix. Quan a una dona o a un home li prohibeixen exhibir la seva cara, el seu cos, els seus ulls, el seu somriure, l’empresonen.

Les dones al llarg del temps hem dut i duem a terme una lluita aferrissada per a defensar-nos de la invisibilitat. A la majoria de les cultures mundials, no a totes, les dones tenen adjudicat un paper secundari, de manteniment de l’statu quo, de domesticitat, que porta afegit el demèrit, la falta de valoració social, el no cobrament per la feina feta. Fa relativament poc temps que a casa nostra les dones portaven vel per anar a missa, encara avui en determinats estaments religiosos, les dones porten vel, també alguns homes porten túniques, però no els cobreixen el cap, la cara. La cara, els ulls, són la màxima expressió de la persona i aquesta és la que a moltes dones del món se les prohibeix exhibir.

Quina raó porta a pensar que hem de ser laxes amb altres cultures pel fet de ser diferents? Cap. El que hi ha al darrera dels vels, de les túniques, és el sotmetiment de la dona o l’home com a possessió d’altres, siguin homes o també dones. Aquesta és una lluita de poder, que es veu afavorida per la situació d’indefensió sobretot de la dona en general. Les dades ho diuen, en el moment en que a la dona li donen la possibilitat de formar-se, de desenvolupar el que pot fer, ho fa. La majoria de les noies emigrants a casa nostra son capaces d’arribar a la universitat, si les deixen acabar el batxillerat, clar. Els percentatges d’èxit escolar ho demostren. Siguem curosos, respectem totes les cultures, però siguem inflexibles enfront la dominació dels éssers humans, dels i les invisibles.

(article publicat a Contrapunt Diari el 25 de juny de 2010)

Llibre: Educación siberiana de Nikolai Lilin

Pel·lícula: Io, Don Giovanni de Carlos Saura

Música: Knocking on heaven’s door by Avril Lavigne

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

10 Comentaris
» Subscriu-te al RSS dels comentaris

1 petitemariona { 06.27.10 at 22:22 }

Invisibles o no,ara és el moment de cridar, de viure. De demostrar.

It’s now or never.
Un petonàs!

2 MarcG { 06.27.10 at 22:28 }

Trina,

Potser sóc ingenu… però crec que hi ha molt poca gent a casa nostra que estigui a favor de cobrir la cara a les persones (siguin homes, dones, adults, nens, etc).

Una altra tema és com lluitem contra aquesta pràctica.

És evident que una manera és prohibir-ho legislativament; de fet, sembla que hauria de ser l’opció adequada però correm el risc de penalitzar encara més a aquelles persones que ja en són víctimes.

Una altra opció és intentar persuadir a qui fa/obliga aquestes pràctiques… però és possible persuadir a algú que està d’acord en estar/obligar a anar tapat completament quan s’és al carrer?

És evident que aquest és un tema complicat i, com és lògic, no es resol només prohibint-ho, fent això – i cap altra mesura – només aconseguim ‘maquillar’ la nostra consciència donat que ja no veurem més gent amb el rostre tapat.

Com tants problemes de la societat, necessitem dosis de paciència, dosis d’explicar els deures que tota persona té, també d’explicar de quins drets gaudeix, dosis de lideratge que ajudin a resoldre problemes complexos com aquest, lideratge que persuadeixen a les persones

En definitiva, tot és molt complicat (però això no vol dir que no s’hagi d’encarar!).

3 Trina Milan { 06.27.10 at 22:32 }

Petitemariona,
una abraçada…un plaer desvirtualitzar-te avui..
salutacions cordials i un pessic d’aromàtics elixir….

4 Trina Milan { 06.27.10 at 22:36 }

Marc,
totalment d’acord amb el que comentes, no puc pensar en que normativitzant coses perquè sí solucionem milers d’anys de sotmetiment; però sí que tinc clar que no podem obviar el problema; tot i que la utilització mesquina d’alguns partits i entitats polítiques fa que sigui encara més complicat parlar-ne, he volgut fer aquest article perquè igualment el problema hi és, i està present en el sostre de vidre que moltes dones i alguns homes han de suportar. No és veritat que tot estigui net i clar, no hem avançat tant com voldriem, la nostra “avançada civilització” occidental se’n vanagloria de ser l a millor en aquest aspecte, mentre critica el vestit d’algunes ministres o necessita de quotes…invisibilitat i domini, aquest és el problema…..
mil gràcies pel teu comentari Marc…

5 Edu { 06.28.10 at 20:10 }

És un tema realment complicat. El comentari d’en Marc em sembla molt encertat. Lluitar contra una imposició mitjançant una altra imposició no solucionarà el problema. Des del meu punt de vista només serà un pedaç.

Cal educar, cal explicar, cal donar veu a aquestes dones invisibles. Hem de posar els mitjans per tal que siguin elles mateixes les que lluitin (i ja n’hi ha moltes que ho fan) pels seus drets.

Un bon article Trina,

Salut!

6 Trina Milan { 06.28.10 at 22:38 }

Edu,
gràcies pel teu comentari, tu tens molta informació de primera mà de com es viu a d’altres cultures diferents a la nostra…estic d’acord, ja ho saps, però em rebel·lo contra les imposicions, siguin quines siguin, les revolucions sempre venen de sota, dels nivells inferiors, dels qui es rebel·len…
una abraçada

7 Montse { 07.03.10 at 20:39 }

M’agrada molt aquest post, em permeto compartir-lo amb els amics de facebook, a Vic també volen portar aquest tema al ple de l’ajuntament, lamentablement ens quedem amb la prohibició, que no serveix per res més que empitjorara la situació de les víctimes i el debat per a mi no és aquest , és realment molt més important.

8 Trina Milan { 07.03.10 at 21:03 }

Montse,
gràcies, pots compartir-lo amb qui vulguis, està a disposició de tothom, em sembla tant important tractar bé aquest tema que tota ajuda és fonamental,
una abraçada

9 Artur { 07.06.10 at 7:00 }

Aquest és un tema punxegut. Estic d’acord amb els comentaris que s’han fet, encara que l’educació, el canvi progressiu de valors, no és tan fàcil perquè ha d’existir, d’entrada, una “disponibilitat”. És com la democràcia, que no es pot imposar: s’ha de creure en ella. De la mateixa manera la dona que viu sotmesa en una presó de roba també viu sotmesa a la presó social d’una mentalitat opressora i antiga. Personalment crec que serà molt i molt difícil de modificar aquests pautes de conducta perquè darrera existeixen valors erronis. Si la família no canvia els valors, no transmet tolerància i no s’adapta als models occidentals, el problema romandrà.

10 Trina Milan { 07.07.10 at 0:41 }

Artur,
totalment d’acord, per això cal anar fent petites passes…però implacables….
gràcies…una abraçada

Deixa un Comentari

XHTML: Si vols, pots utilitzar aquestes etiquetes XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>