Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Anima 2.0

Estem preparats per a assumir la nostra identitat digital? I per assumir la nostra desaparició digital? Som el que construïm a la xarxa i fora d’ella, la qüestió és que fora la desaparició té un protocol establert, però a dintre de la xarxa, està previst com es desapareix? Plató afirmava que la filosofia és tota ella una meditació de la mort. De fet una meditació sobre la mort, en realitat ens porta a una reflexió sobre les formes d’organitzar-nos culturalment. Les diferents societats ens fan ser com som, i també com deixem de ser.  Ens serveix la definició de mort com a cessament d’alguna cosa si pensem en com ens definim virtualment i per tant, en com deixem de fer-ho. Podem desaparèixer de la xarxa? Hem de distingir entre desaparèixer de forma voluntària o de forma involuntària. Especialment si ens referim a deixar d’existir en la forma de vida física, perquè en la virtual segurament no es pot acabar de desaparèixer del tot.

Podem adoptar la idea de desaparèixer en un format determinat, desaparèixer d’una xarxa social o d’actualitzar un bloc; però com es fa per a desaparèixer totalment? i si és involuntari, quin control es pot establir per part nostra o de qui ens sigui proper?. De fet és la xarxa la que ens manté invariablement vius en ella perquè de moltes de les nostres petjades virtuals ni tan sols som responsables. En realitat es tracta de determinar a partir de com ens hem introduït a la xarxa, també de com desapareixem d’ella. Per exemple pots desaparèixer de Facebook si envies un correu electrònic a privacy@facebook.com, i l’administrador de la coneguda xarxa social esborrarà el teu perfil i les teves dades, inclús de la pròpia base de dades interna. Per a qualsevol xarxa social existeix SuicideMachine que esborra la teva identitat de les més conegudes xarxes socials com Twitter o  LinkdIn. Però és interessant fixar-nos en com les paraules que s’utilitzen per a esborrar la nostra identitat digital són les mateixes que fem servir per a la real: suïcidi, mort, desaparició.  La distància entre realitat i virtualitat és cada vegada més curta.

Tenim una ànima 2.0?  Fa poc una persona em deia: jo necessito parlar directament amb les persones, a la xarxa no som reals. La meva resposta va ser: defineix “real”. Evidentment es referia a la relació física entre les persones, a la qual ella li donava la màxima importància;  però cada vegada més la realitat virtual s’està convertint en “la realitat imprescindible” i, tot i no ser física, proporciona emocions més fortes que algunes de les físiques, per tant estem construint una “ànima 2.0″? Ens convertim en cyborgs dels sentiments, desapareixem de la realitat per a existir en la virtualitat, som replicants de nosaltres mateixos, era això la vida eterna? La paradoxa és que davant d’una revolució tecnològica, semblaria que totalment allunyada de les emocions, ens haguem de fer aquestes preguntes. Deu ser perquè en realitat, som els humans els que creem les xarxes i ens creem a nosaltres mateixos, per això ens preguntem encara qui som i on anem.

Llibre: Teoria dels cossos de Gabriel Ferrater

Pel·lícula: Corto Maltés, la película de Pascal Morelli

Música: E lucevan le stelle. Tosca. G. Pucini

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

16 Comentaris
» Subscriu-te al RSS dels comentaris

1 Jos Petit { 05.02.10 at 19:16 }

La xarxa ja ha anat més enllà del tòpic: tenir un fill, plantar un arbre i llegir un llibre. La permanència o impermanència ha fet un gran tomb amb les TIC. Alguna cosa de creació perenne i intemporal té la presencia al ciberespai amb el convenciment, que no promesa de presència eterna.

Per cert el dibuixos del video són d’ Enki Bilal? Ho sembla.

2 Trina Milan { 05.02.10 at 19:27 }

Jos,
el ciberpensament, la ciberemoció, la virtualitat més real, la veritable revolució?….i sí, els dibuixos són d’Enki Bilal, el video m’ha encantat….no et sembla?….gràcies per provocar-me pensar i fer aquest post…

3 MarcG { 05.02.10 at 21:58 }

Trina,

Personalment crec (si més no jo ho veig així) no hi ha dues realitats: la ‘real’ i la ‘virtual’.

De fet, no és una qüestió dicotòmica, hauríem de parlar d’un “polígon” amb n dimensions: la presencial, la virtual, l’emocional, la laboral, la personal, la sexual, la ideològica, la religiosa…

Cap dimensió està per sobre de la resta, són complementàries.

Com ho veus?

4 ricard castellet { 05.02.10 at 22:28 }

gran post Trina!!! Felicitats… i ja saps que una de les coses que més valoro del món dit virtual és que m’ha permès conèixer gent molt real i sobretot molt interessant ;-)

5 Trina Milan { 05.03.10 at 7:43 }

Marc,
bona reflexió..no separar les realitats….fer-les complemetàries…per tant també la virtual i la física….bona idea……;-)

6 Trina Milan { 05.03.10 at 7:44 }

Ricard,
una gran veritat, el món 2.0 et fa conèixer les persones d’una altra manera, i de molts àmbits, és “promiscuament interessant”…
gràcies per les teves paraules…

7 Tona Pou { 05.03.10 at 8:07 }

D’acord, molt amb Marc, i totalment d’acord amb Ricard. I amb l’al·lota que diu que ha d’haver conegut a algú (tocar-lo) per fer trascendent la relació online. la meva experiència després d’anys d’arrossegar-me en diferents xarxes socials i tenint relacions amb companys per telèfon (abans les relacions “virtuals” eren per telèfon i podies passar molt temps penjat d’un telèfon si treballaves en una agència de viatges), és que sols quan he conegut a algú, l’he tocat i sé quina cara fa quan riu i quina expressió té als ulls, la relació s’ha convertit en real. Les relacions virtuals són com el Gran Hermano de les relacions, són intenses i viuen a un micromón virtual que sempre està acompanyat del món real, que en general pesa més. Per bé o per mal, encara no ho sé… =P

Però sí tenim ànima virtual, clar. Forma part d’aquestes coses que no poden es poden separar, pero que com va dir aquell, la vida eh, como un toro… =P
i no sé perque he dit aquesta tonteriota, però és que he trobat que era una forma gràfica de dir que una cosa va amb una altre

Ei, me n’acabo d’adonar que és la primera vegada que escric un post al teu blog!! XD

Això

8 Trina Milan { 05.03.10 at 8:19 }

Tona,
gràcies per escriure al meu blog…i estic d’acord, la pell és important, els ulls, la forma en com ens movem i ens intuïm, la xarxa el que fa és obrir el camp de visió, a més gent i a més possibilitats, després som els humans, nosaltres els que ho fem possible, tot i que percentualment a mi em passa que si a la xarxa m’interessa, segurament en directe també…amb excepcions clar……
espero que no sigui flor d’un dia la teva presència en aquest bloc, l’enriqueixes…petons “y al toro!”..

9 tiriti { 05.03.10 at 9:35 }

Està clar que aquí s’obre un nou filó… com assegurar la teva identitat digital fins i tot més enllà de la teva mort física.

10 saintsandevils { 05.03.10 at 12:29 }

Coincideixo parcialment amb el que comenta el MarcG, tot i que crec, estirant una mica més el tòpic, el concepte d’ànima 2.0 està plantejat de forma errònia.
A rebuf del que diu en Marc, si partim del concepte de que l’ànima ja és en sí mateix quelcom virtual, de quina manera podem classificar-lo com a 1.0 o 2.0 en funció de on estigui representada? És acàs menys meva l’ànima que estic ensenyant aquí que la que podria ensenyar al supermercat, per exemple?
Entenc que qualsevol representació de la nostre realitat subjetiva (ànima) no es més que una projecció de nosaltres mateixos… Tal i com diu la Tona, fa 200 anys, una carta portava la nostra ànima allà on el nostre cos no anava, fa 100 el telègraf feia el mateix, molt més sintetitzadament, fa 50 el telèfon i tant sols 10 el correu-e feia la mateixa funció. Perquè un blog, Twitter, FB o qualsevol altre xarxa social s’ha nd’entendre d’una forma diferent només perquè ténen un efecte d’inmediatesa diferent?
Així, i entrant en la metafísica, no seria ànima 2.0 aquella que sortís directament d’un ent que existís únicament com a ésser 2.0? No sería ànima 2.0 l’inconscient col.lectiu que habita a la xarxa, en comptes de les unitats que fan aquesta suma?

11 Jos Petit { 05.03.10 at 14:40 }

Interessants els comentaris. Realitat “real”, realitat “virtual” comenta en MarcG . Món “real”, món “virtual” dic jo. Considero que sí interactuen però són de dificil navegació: l’un amb les regles pautades i poques possibilitats d’incorporar-ne pròpies; l’altre de moment fet pot ser més a mida d’un mateix.
Em quedo amb la frase (treta de context sembla) de Paul Éluard “Il y a un autre monde mais il est dans celui-ci. ”
Possiblement va ser mitjançant Platxèria que vaig arribar a : http://dewey.uab.es/pmarques/otrosmundos.htm

12 Enrique Rodríguez { 05.03.10 at 16:19 }

Gràcies Trina per posts com aquest.

Porto temps participant i escoltant debats sobre les limitacions i avantatges del món presencial i virtual. Jo els entenc com a entorns complementaris que contribeixen a conformar la meva pròpia identitat personal. Entent que ambdós aporten informació (al meu entorn) sobre com sóc.

El que no tinc tant clar és quin criteri triar per definir la mort… ¿física? ¿social? …

13 MarcG { 05.03.10 at 22:03 }

Déu n’hi do del ressò del meu comentari… ;-)

M’ha agradat la puntualització del Santi:

si partim del concepte de que l’ànima ja és en sí mateix quelcom virtual, de quina manera podem classificar-lo com a 1.0 o 2.0 en funció de on estigui representada?

I aquesta també:

Perquè un blog, Twitter, FB o qualsevol altre xarxa social s’ha d’entendre d’una forma diferent només perquè tenen un efecte d’inmediatesa diferent?

Jo sóc dels que pensa que el món 2.0 també forma part del nostre món, no és un món diferent… encara que sí que hi ha diferents característiques, com per exemple la immediatesa.

Però, i perdoneu-me la ‘tonteria’, no he entès mai pq. un programa relacionat amb 2.0, o amb el web o, simplement, amb informàtica ha d’anar acompanyat de música d’estil ‘cibernètica’…

És un exemple tonto d’una separació que jo no entenc, tot forma part d’una mateixa realitat.

14 Tona Pou { 05.03.10 at 23:53 }

Mira, ara mateix sols puc dir que hi ha set animetes, tres a Huelva, tres a Santiago i una a Mèxic que me fan plorar i riure al mateix temps via missatges tancats a facebook per culpa d’una cooperativa de farmville per la qual tenim un autobús recolector i tendrem un camió blanc que no sé ben bé perque servirà.

Ho entenc? No, però aquesta genteta m’acompanya i m’anima, i sé que ho fan de cor. I ells ho fan de cor. Com ho sabem tots? Ni idea, però durant un temps tendrem una relació propera, tan propera com la que pugui tenir amb el meu amic de l’ànima o la companya amb qui he fet feina el darrer any.

Aslucahiha… =)

I mola.

15 Trina Milan { 05.04.10 at 9:41 }

Genial el debat..dona per més i molt més…alguns apunts:

Diferència entre vida i mort a la realitat virtual…no podem destriar el concepte de la vida física; som qui som, allà on actuem; la diferència és que a la virtualitat, altres actuen per nosaltres i molt fàcilment.
A més, les relacions entre les persones a la xarxa són fàcils, posen una pantalla protectora davant i permeten a la gent expressar-se, de la mateixa manera que per arribar a la coneixença física facilita la relació.
Que ens queda per endavant?…resoldre com coordinem les dues coses, com som nosaltres en la virtualitat i en la realitat física…i se m’està creant una pregunta: com anomenem a la realitat real respecte de la virtual?….no hi ha realitat única…quin nom posem?…

gràcies a tot@s

16 Descansi en pau 2.0 « Bloc de Jordi Poater { 05.04.10 at 22:56 }

[...] El passat diumenge, un carta d’opinió de La Vanguardia i una entrada al bloc de la Trina Milan feien referència al terme “ànima 2.0″. En altres paraules, què passa amb la vida [...]

Deixa un Comentari

XHTML: Si vols, pots utilitzar aquestes etiquetes XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>