Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Salvador Espriu, 25 anys d’infinit

FINAL DEL LABERINT, I

Amb lent dolor esdevé somni fosc
aquella llum dels altíssims palaus.
I el temps l’escampa pel record, ja flor desfeta
als dits aspres de pluja del meu extrem hivern.
Miro tota la nit i sento el cor
vastíssim de la terra, el maternal
respir fangós que guarda el vinent blat.
Arribaran demà tranquil·les hores,
obertes ales amples dels ocells
duran al camp les grans calmes d’estiu.
Hi haurà potser molt piadosos arbres
d’ombres esteses damunt secs camins.
Però jo, que sabia el cant secret de l’aigua,
les lloances del foc, de la gleva i del vent,
sóc endinsat en obscura presó,
vaig davallar per esglaons de pedra
al clos recinte de llises parets
i avanço sol a l’esglai del llarg crit
que deia per les voltes el meu nom.

Obres completes, I, 1973

Salvador Espriu 1913-1985

Música: El cant dels ocells en versió de Pau Casals

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

4 Comentaris
» Subscriu-te al RSS dels comentaris

1 Víctor Pàmies i Riudor { 02.22.10 at 11:34 }

Un poema de matí d’hivern. Per sort res és infinit i tot passa.

Gràcies per afegir-te a l’homenatge, ateneuesfèrica!!

2 Trina Milan { 02.22.10 at 11:40 }

Víctor,
gràcies per passar-te per Platxèria i pel teu suport, res és infinit i tot passa, tens raó, una abraçada

3 zel { 02.22.10 at 23:35 }

Vaig voltant i vaig llegint, i cada vegada el recordo millor i em torna a emocionar…preciosa tria…

4 Trina Milan { 02.24.10 at 13:31 }

gràcies Zel…de trista que és, és preciosa…

Deixa un Comentari

XHTML: Si vols, pots utilitzar aquestes etiquetes XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>