Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

EL paradigma “Harry Potter”

Per què els emprenedors més interessants del moment com Didac Lee o Pau Garcia Milà expliquen sempre que la universitat no els va formar  per a poder portar a terme les seves empreses? La recurrent queixa sobre la formació és tema de debat arreu. Fa poc en un post molt interessant d’Albert Garcia Pujadas ell parlava de la generació despistada, d’aquells que amb grans títols universitaris es troben sense feina, que esperant tenir la vida solucionada no aconsegueixen la integració laboral a la societat. La reflexió em porta a pensar que estem davant d’un canvi de paradigma formatiu, ara és el moment del coneixement compartit i això canvia els procediments educatius i els rols dels professionals. Què esperem de la universitat? i dels sistema no universitari? Esperem que siguin provocadors de curiosistat intel·lectual, generadors d’empreneduria, formadors intel·lectualment solvents i capacitadors d’utilització de les millors tecnologies del moment. I això com es fa en un moment on totes aquestes premises no són “propietat” d’un professional determinat?

És la primera vegada en la història que el coneixement, el saber, és en mans de molts i no només dels qui socialment estan designats per a ser formadors. Estem també davant de mil possibilitats de tenir dades, informació, coneixement, en múltiples formats, a l’abast de molts, en un temps molt curt i amb mitjans quasi màgics. Internet, els mòvils, els ordinadors, les videoconsoles, els gps, tots els enginys tecnològics que ens faciliten la vida, són font de formació i d’informació, i a més tothom és capaç d’accedir-hi. No està regulat en espais tancats, i per això tots som mestres potencials d’alguna cosa; mentre que les institucions i les estratègies previstes com a facilitadores del saber s’estan esclerotitzant i no preparen per al que la societat demanda. A aquesta situació jo l’anomeno el paradigma “Harry Potter”. En la pel·lícula Harry Potter i l’Ordre del Fènix els protagonistes han de lluitar contra un sistema educatiu tancat, repressor, que no facilita la formació adequada per a la lluita contra Voldemort, és a dir no els forma per al que necessiten, i decideixen formar-se entre iguals, aportant cadascú el que sap, amb l’ajut d’adults que canvien el rol i els faciliten un aprenentatge diferent per a un context diferent. La metàfora és aclaparadora.

Podem imaginar un sistema educatiu, una universitat, que faci formació per a la investigació, per a l’enginyeria, per a l’empreneduria? podem imaginar la col·laboració d’empreses directament amb la recerca i la innovació educativa? podem pensar en docents que siguin excel·lents en els procediments d’ús de la xarxa Internet? ens podem imaginar espais formatius a les aules amb els darrers enginys d’Apple, Microsoft, Nokia? podem imaginar bancs de recursos plens de productes d’Ubisoft, de Digital Legends, de Pixar, d’Inspirit o de Nikodemo? Necessitem varetes màgiques, sí, però sobretot necessitem ments curioses, persones crítiques, polítics decidits i passió per la formació, només així aconseguirem sortir de la cambra secreta que ara és l’educació i fer que aquesta sigui realment un procés màgic que formi persones.

Llibre: Fans, bloggers y videojuegos de Henry Jenkins

Pel·lícula: The road de John Hillcoat

Música: A case of you de Joni Mitchel

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

18 Comentaris
» Subscriu-te al RSS dels comentaris

1 uberVU - social comments { 02.07.10 at 21:12 }

Social comments and analytics for this post…

This post was mentioned on Twitter by trinamilan: New blog post: EL paradigma “Harry Potter” http://trinamilan.cat/2010/02/07/el-paradigma-harry-potter/...

2 Jordi Pérez { 02.07.10 at 21:21 }

Fantàstic paral.lelisme, Trina.

Jo sempre he opinat que la universitat ajuda a pensar. No gaires coses més.

Els postgraus, realitzats un cop ja estàs inmers en el món laboral, t’ajuden a ordenar conceptes teòrics que segurament vas veure en alguna (o moltes) assignatures de la universitat.

I finalment, en el moment en que t’has d’espavilar y aguditzar l’enginy, és quan realment aprens una serie d’aptitus i actituts que et duraràn tota la vida.

No cal ser emprenedor per tenir la necessitat d’espavilar-te. Per compte aliena també et pot tocar apretar el cul per sortir-te’n (perdó per la ordinariesa, pero es una frase que es super gràfica).

Salut!
Jordi

3 Trina Milan { 02.07.10 at 21:38 }

Jordi,
totalment d’acord, “apretar el cul” ho hem de fer tots, emprenedors i treballadors per compte aliè; el model emprenedor em serveix com a excusa per a posar de manifest el gap que existeix entre formació i necessitats formatives; i l’obligació de repensar i ràpid com ho fem per a canviar un sistema obsolet…;.-)

4 Mònica Zapata { 02.07.10 at 21:41 }

El passat cap de setmana era al CDigital quan el Pau i el Dídac explicaven que la universitat no els va caldre per ser emprenedors. Jo vaig tenir més paciència, vaig estudiar una diplomatura, un segon cicle de llicenciatura i un màster. La conclusió possiblement es podria dir que va ser la mateixa. El món laboral em va demostrar que molts dels meus professors estaven molt lluny del que realment estava passant fora.

Actualment sóc professora associada a la UB i col·laboro amb altres universitats. Les meves classes intenten ser el reflex del meu dia a dia, els exemples són sempre extrets del que jo he viscut i parlo del què diuen els llibres sempre en comparació al que la meva experiència em diu.

Puc assegurar que el que els alumnes agraeixen més de les meves classes són els casos pràctics i el contacte amb la realitat. Un agraïment que no hauria de ser necessari si la resta de professors puguessin aportar el mateix a les seves classes.

Potser el paradigma Harry Potter deixarà d’existir quan el dia a dia del professor sigui més proper a la realitat, quan pugui explicar el què passa fora les aules no només perquè ho ha llegit en un llibre o li han explicat en un congrès. Tant de bo un dia ens llevem i aquest escenari hagi esdevingut la normalitat dins del món universitari.

5 Trina Milan { 02.07.10 at 21:50 }

Mònica,
exacte, potser fent de mica en mica alguna cosa, podrem modificar aquest gap entre docents i alumnes; no és que el sistema no serveixi, és que l’hem de modificar per posar-lo al servei de la gent……
gràcies pel comentari

6 Neus Lorenzo { 02.07.10 at 21:53 }

És interessant veure com algunes de les habilitats socials que abans eren marginals en el perfil dels empresaris, ara són competències professionals essencials

Un exemple: Per a portar un negoci es demanava una titulació professional del ram i es valoraven de forma complementària certes habilitats relacionals… ara es demanen principalment habilitats socials i estratègies emocionals, i es valora la capacitat per aprendre els usos i els costums del ram.

Un altre exemple: Per una dirigir una fàbrica de cotxes, abans es buscaven enginyers amb capacitats de lideratge… i ara es necessiten gestors de recursos humans i econòmics, amb interès per aprendre nous coneixements automobilístics.

La paradoxa d’en Harry Potter és precisament la transformació de l’escola: inicialment era un reducte de pau on el nou se sentia protegit… i al final esdevé un entorn d’experimentació entre igual,s que es queda petit per a dur a terme els aprenentatges que calen en la vida real.

No és d’estranyar que en Harry Potter decideixi finalment deixar d’estudiar sense acabar tota l’escolarització…

Ens podem permetre, com a societat, tenir institucions formatives que no faciliten al relleu generacional els coneixements, les estratègies i fins i tot les actituds que necessiten per a ser competents en la vida?

Què cal canviar?
Quan comencem?

7 Trina Milan { 02.07.10 at 22:04 }

Neus,
gràcies pel comentari. Hem de començar ja, de fet alguns ja fa dies que ho intentem..oi?…i què cal canviar?….faig algunes indicacions al post…però sobretot crec que cal una conciència social que ajudi al propi sistema, i decissions polítiques serioses vers la universitat i vers el propi sistema educatiu no universitari…recursos econòmics i convenciment del nou paradigma….i en això estem no?..gràcies Neus;)

8 Miquel { 02.08.10 at 8:35 }

Hola Trina.
No he vist el Harry Potter que dius així que em limitaré a comentar el món real que trepitjo cada dia. La meva experiència pràctica com a microempresari em va portar fa anys a concloure que el món universitari està molt (anava a escriure “totalment” però deixem-ho amb “molt”) al marge de la realitat que et trobes quan surts al carrer, aquí o lluny d’aquí. Es tracta de dos escenaris que haurien d’estar en permanent contacte i col•laboració mútua però que viuen d’esquena un de l’altre, en un quasi complet divorci. Amb totes les excepcions que hi vulguis posar, que haberlas haylas, però que tots sabem que dissortadament són molt poques. Aquest divorci no és un monopoli ni responsabilitat exclusiva de la universitat sinó del sistema en general, és un divorci que ja comença de petits, a l’escola, on es predica la cultura de la dependència, el gregarisme i la subvenció en comptes de fomentar l’emprenedoria i el risc ja des de petits. S’ha arribat a considerar l’empresari com el gran enemic a batre i el benefici empresarial com quelcom nefast a suprimir del sistema, i a considerar el treballador i els sindicats, amb les seves vagues de compliment obligatori, com els únics bons de la pel•lícula, quan tots sabem que de bandarres i de bona gent se’n troben a les dues bandes del taulell, i quan tots sabem també que els llocs de treball productius que fan anar endavant el país només els crea l’empresa privada. Fixa’t si hem arribat lluny que avui en dia en determinats àmbits fins i tot està mal vist anomenar empresaris als empresaris, i ens hem inventat el nom d’emprenedor per maquillar un terme que alguns encara seguim reivindicant.

9 Twitter Trackbacks for EL paradigma “Harry Potter” — Platxèria [trinamilan.cat] on Topsy.com { 02.08.10 at 8:53 }

[...] EL paradigma “Harry Potter” — Platxèria trinamilan.cat/2010/02/07/el-paradigma-harry-potter – view page – cached Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món [...]

10 Trina Milan { 02.08.10 at 9:20 }

Miquel,
tens molta raó, de fet un altre debat és el de la diferència entre emprenedors i empresaris, que molts volen separar. Hi ha un component cultural inexcusable en el fet de donar valor a qui genera feina i mirar-ho així, i no només com “l’amo a batre”; hi ha un cert pòsit de progressisme mal entès que fa que determinats intel·lectuals practiquin el discurs assembleari i per tant gregari; el perfil del docent universitari ha estat mediatitzat per la lluita antifranquista, i tot el que això comporta. Jo vinc dient que no és gratuït 40 anys de dictadura, o si ho vols, segles de dictadura; els periodes de democràcia a Espanya no han estat més que dos petits intents al segle XIX i al XX, sense éxit; aquesta manca de cultura democràtica és un llast que hem de deixar en darrera….gràcies.. una abraçada

11 Kim Ruiz { 02.08.10 at 11:32 }

Crec que no hi ha dubte que el nostre sistema educatiu s’està quedant obsolet i que és necessari que s’adapti als nous temps. I això demana la implicació de tots els actors que formen part del sistema.

Quan parlo dels actors penso primer de tot en els pares. Malgrat les preocupacions del nostre dia a dia, hem de dedicar temps a reflexionar sobre l’educació dels nostres fills per entendre que necessiten i com els podem ajudar. El nostre paper ha de ser el dels adults que ajuden en Harry Potter i els seus amics.

De la mateixa manera, també hem de demanar (potser fins i tot exigir) als polítics que prenguin consciència de la situació i que donin mitjans als centres educatius i als docents per què aquesta adaptació sigui possible. Els docents, per la seva part han de tenir predisposició i voluntat per adaptar-se.

Cal treballar plegats perquè el nostres joves rebin una formació propera a la realitat, una formació que els hi sigui realment útil i pràctica per a lluitar contra els Voldemorts de la vida.

Cal canviar el sistema, i cal fer-ho des d’en fora però també des de dins.

Records

12 Edu { 02.08.10 at 18:14 }

M’ha agradat molt l’apunt Trina, molt bo el paral·lelisme. Aquests dies estic escrivint un article que resumeix la feina que vaig estar fent a l’escola de l’Índia. A la introducció hi comento que en l’escenari actual, en plena Societat de la Informació, cada cop resulta més obvi que l’èxit no està només basat en què sabem o quant sabem, sinó en la nostra habilitat per pensar i reaccionar d’una forma creativa. Però els sistemes educatius i els models tradicionals d’aprenentatge no solen estar enfocats a desenvolupar aquest pensament creatiu.

Crec tal com diuen per aquí dalt, que els sistemes educatius s’han d’adaptar als nous temps, les escoles i també les universitats, i caldrà que tots els actors s’hi impliquin.

Si em deixes, quan l’acabi m’agradaria enviar-te l’article. M’agradaria tenir feedback i comentaris d’algú molt més ficat en el tema que no pas jo.

Salut!

13 Trina Milan { 02.08.10 at 21:32 }

Kim,
tens tota la raó, l’educació és una feina de tots, pares i mares, professors i mestres, i polítics i empreses, és massa important l’educació com per no fer tot per a millorar-la i fer-la protagonista de la societat del coneixement…una abraçada

14 Trina Milan { 02.08.10 at 21:34 }

Eduard,
per suposat que vull llegir el que estàs escrivint, la teva experiència a India és molt important, a vegades ens sembla que el nostre “primer món” és l’únic que pot fer avançar la gent, i això no és veritat, allà on s’ha de fer més esforç és on es recullen més resultats…t’espero, una abraçada

15 albert garcia pujadas { 02.08.10 at 23:57 }

Gràcies per la referència Trina. Jo també m’afegeixo al grup d’aquells a qui la universitat no els va formar per a poder portar a terme les seves empreses.

El problema és molt gruixut i va més enllà de l’escola i la universitat. Com ja han citat alguns comentaris, es tracta d’un problema transversal i cultural, de tota la nostra societat. Diria que estem davant del que s’anomena como un problema estructural.

Per la meva activitat docent (oh paradoxa) estic fart de parlar amb alumnes amb excel•lents expedients acadèmics, idiomes i bona experiència, que només fan que queixar-se que a la seva empresa no els hi deixen fer això o alló. Estem massa aburgesats. Ho hem tingut massa fàcil. Risc? No, gràcies.

Si tinguès que donar la meva opinió sobre com començar a solucionar-ho diria que hauríem de començar per convèncer i a ensenyar als que avui tenen fills a educació infantil, per a que comencessin a educar als seus fills ens els valors de la empreneduria.

Després eliminaria el privilegi de la feina de per vida dels funcionaris i els hi posaria un sou fix i un variable elevat, així com uns objectius ambiciosos a aconseguir… Mestres i professors d’universitat, especialment inclosos.

Ah! M’oblivadava. També encarregaria a un head-hunter que busqués el nou president de la Generalitat, a tots i cadascun dels consellers i les seves corresponents direccions generals. A tots ells els hi augmentaria el sou i al nou president li multiplicaria per deu el sou actual (com a mínim)

Sé que res d’això succeirà. Ara el més important són les maleïdes vegueries, com en el seu moment va ser l’Estatut, limitar la velocitat o la setmana vinent quan obrim una embaixada a l’Antàrtida.

gràcies!

16 Trina Milan { 02.09.10 at 0:17 }

Albert,
has fet un manifest que signaria al cent per cent, amb alguna esmena: per què un president de la Generalitat i no una presidenta? jo crec que ja toca (no tenim gaires persones de raça negra que ens puguin fer la competència per aquí a les dones i disculpa l’agra metàfora..). Totalment d’acord amb sous dignes més complements en funció d’objectius per a funcionaris i polítics, i definir objectius aquí és la clau; no serà fàcil però sempre donarà més bon resultat aque ara. Compromís dels pares i mares, doncs sí, perquè algunes vegades, com a mestra i professora me les he vist magres per a poder parlar amb alguns pares i mares, que desprès són els primers que es queixen de resultats; no han vist a les pelis americanes com de participatius són allà? i això em porta cap al concepte d’empreneduria i de cultura. La nostra cultura no té en els seus components el de fomentar l’empreneduria, els pares i mares no sabrien ni com posar-s’hi; quan hem vist generalitzadament models d’emprenedors en els mitjans? i per què no empresaris que vé a ser el mateix?..tenim molt de camí per recòrrer i al contrari que tu, no crec que sigui una utopia..les utopies, com deien els surrealistes i anarquistes que van somiar a principis de segle XX, són les que fan avançar les societats. La utopia és una obligació en aquest moment, gràcies per descriure-la aquí….una abraçada

17 Kim { 02.09.10 at 12:23 }

Ricardo Bellino un exemple d’emprenedor al que la universitat tampoc va formar (de fet no va acabar), entrevistat ahir per en Jaume Barberà a Singulars (C33).

L’enllaç a l’entevista (paga la pena veure-ho):
http://www.tv3.cat/videos/2699510/Ricardo-Bellino-empresari-immobiliari-brasiler

Kim

18 Trina Milan { 02.09.10 at 12:48 }

Gràcies Kim…tens raó…gràcies per l’enllaç..

Deixa un Comentari

XHTML: Si vols, pots utilitzar aquestes etiquetes XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>