Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Marsé, literatura i memòria històrica


Fotografia de Robert Capa
Juan Marsé ha rebut el premi Cervantes 2008. Tot i que Marsé ha estat capaç de rebutjar molts homenatges i o de ser membre del jurat del Planeta, segurament estarà content. En tot cas aquest premi en aquest moment és del tot adient perquè Marsé és l’autor que millor ha explicat la postguerra a Espanya i que per tant ha estat el novelista que més ha fet per la memòria històrica juntament amb Vázquez Montalbán.

La Barcelona de les novel·les de Marsé és la dels anys negres com diria Barral, aquella que lluitava per sortir del fred de la guerra i on els protagonistes són els ciutadans més pobres: els xulos, les putes, els lladres, els obrers dels metro que no arribava a casa seva,  aquells que no són els que normalment protagonitzen la història. Una metàfora total de la condició humana comunicant al lector la pròpia vivència del personatge que és la pròpia història del Marsé nen i adolescent, que pels carrers del Carmel veia Barcelona als seus peus, brillant i llunyana.

Marsé utilitza en les seves novel·les les estratègies dels contes infantils per seduïr l’espectador, fent que els personatges més abjectes siguin esberlats per la raó mentre aquells que sobreviuen amb dignitat siguin aixecats del fossar de la injustícia. Molts “aventis” necessitarem per entrendre encara què va passar realment en aquells anys foscos de la guerra i la dictadura, i molts Marsés per obrir camí, independentment de les lleis de la memòria històrica o dels jutges que juguen a la gata i el ratolí.

Un fragment de “Si te dicen que caí”, la gran novel·la de Marsé:

Pobre rubianca, durmiendo con la cabeza sobre una almohada llena de octavillas. También ella cree que es inútil, que todo está perdido, habla como en sueños: esos tiros, esas bombas, esos maquis, para qué. Pasan ante sus ojos adormilados notícias leídas en el diario, oídas en boca de las vecinas, repetidas en las colas del abastecimiento, letreros ofensivos al régimen en los muros de Hospitalet, voladura de postes de alta tensión en el Llobregat, una bomba en el monumento a la Legión Cóndor. Asesinato de un policía en la plaza Joanich. Otra bomba en la catedral, otra en el Ritz….

Llibre: El pianista de Manuel Vázquez Montalban

Pel·lícula: Si te dicen que caí de Vicente Aranda

Música: Killing me softly with his song de Pitingo

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

6 Comentaris
» Subscriu-te al RSS dels comentaris

1 miq { 11.28.08 at 5:39 }

Què bonica, i trista alhora, aquesta instantània de Robert Capa.

2 jordi { 11.28.08 at 19:45 }

Un besito :)

Bien merecido y lo mejor de todo fue su respuesta a la pregunta en qué se iba a gastar los 125.000 € del Premio…

3 Trina Milan { 11.30.08 at 19:44 }

Miq,
les fotografies d’en Capa són un capítol més de la terrible història de la Guerra civil d’Espanya…salut amic

4 Trina Milan { 11.30.08 at 19:45 }

Jordi,
les respostes d’en Marsé són l’altre llibre que algun dia podran recollir els seus biògrafs, de fet avui a La Vanguàrdia, Segarra parla justament de les frases célebres del seu amic Juanito Marsé…
salut i petons

5 Neus { 12.22.08 at 12:21 }

Molt interessant l’entrevista a Marsé que ahir publicava EPS on parlava de l’escriptor i la memòria.

6 Trina Milan { 12.23.08 at 8:02 }

Neus,
totalment d’acord, de fet estic contenta perquè em reafirma en l’opinió i el títol (;-)) del meu post. Marsé s’ho val…
salutacions i gràcies per passar-te per Platxèria

Deixa un Comentari

XHTML: Si vols, pots utilitzar aquestes etiquetes XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>