Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món

Avui, dilluns, 30 d’agost, fa cent anys que va néixer el poeta lleidatà Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puig d’Olena, 1942). Un grup de blocaires ens hem posat d’acord per retre-li un homenatge conjunt, com hem fet en d’altres ocasions, aquest cop convoquen el Lluís Gil i la Carme Rosanas i he rebut l’avís, com sempre de Victor Pàmies. Parlar de poesia als blocs és posar música als sons de la virtualitat, un espai de gaudi enmig els bits i parlar de poetes que tensen l’arc perquè nosaltres tensem les nostres vides…

El combat dels poetes

“Què esperes, esperit distès igual que un arc?”

Joan Sales, Amarint

Música: Cançó a Mahalta de Màrius Torres en versió de Lluís Llach

És recurrent que es parli de Google com del “gran germà”, fins i tot com el caníbal de la xarxa. Que “googlejar” s’hagi convertit en un verb o que sigui per defecte el lloc on tots anem a parar quan cerquem alguna cosa a la xarxa, fa que hom pensi que el control d’aquesta empresa sobre l’activitat dels internautes sigui massa forta. Quasi sembla déu per a uns i diable per a uns altres. Segurament ni una cosa ni l’altra. Però sí que és important anar veient com es mou per detectar també tendències. Si Google entra en un camp de negoci, és perquè d’entrada té possibilitats per l’empresa més influent del moment. I si això ha estat així en tota la història de Google és perquè van ser capaços de constituir-se en el punt d’inflexió d’Internet. El cercador és l’indexador més important dels continguts virtuals i per tant el que possibilitat milers d’altres possibilitats de negoci per a tothom. El llibre en paper es va convertir en objecte revolucionari quan va afegir un índex als seus continguts. Va ser llavors quan va ser un objecte de feina i per tant quan era necessari que la població en general sabés llegir, la revolució de la lectura. Ara Google ha convertit la xarxa en la revolució del coneixement perquè està aconseguint que sistemes polítics o formes d’organització empresarial canviïn perquè la xarxa ho demanda. I això es converteix en exacerbat quan Google entra en els continguts.

Google TV està plantejant a les cadenes de televisió tradicionals un nou model de negoci que aquelles perceben com una “canibalització” de continguts audiovisuals per part del gegant virtual. Rishi Chandra, responsable de Google TV explica que: “Amb Google Tv la gent anirà on vulgui. Igual que quan naveguem ara per internet.” I aquí entrem en el tema de territoris i copyrigth. Si podem mirar a la Google Tv a Catalunya la sèrie acabada d’estrenar a USA i només a USA, com s’universalitza una normativa que a cada país, a cada continent, té normatives diferents (i això, SGAE mediante, serà complicat..) El problema afegit és que ells mateixos diuen que encara no tenen clar el desenvolupament del model de negoci, que només volen universalitzar l’accés a Internet i fer-ho amb els continguts audiovisuals, amb la tele, és obligat. Clar, per suposat que és així. Com a espectadors, està clar que és una avantatge, però les empreses no tenen tant clar que sigui així. Google es menja tot el que toca, serà la fi de les ofertes de televisió tal i com les coneixem? Només podem albirar que el pastís de la televisió és molt gran, que està visquent una edat d’or amb les series; que els models de negoci estan canviant perquè la gent els canvia. Google serà qui s’endugui el gat a l’aigua? Sony i Logitech ja formen part del projecte.

Llibre: The search de John Batelle

Pel·lícula: Salt de Philip Noyce

Música: Figth outta you de Ben Harper

Sempre hi ha hagut classes. Les pel·lícules han estat fins fa poc el referent del llenguatge audiovisual per excel·lència ; com havia passat amb la literatura escrita. Personatges com Cervantes o Shakespeare varen veure primer les seves obres en formats fascicle abans que publicades com a llibres sencers. O el còmic, que ha arribat a ser literatura de culte per a molts, per sobre de la clàssica narrativa escrita. Són doncs les series de televisió la darrera proposta de literatura àudiovisual de qualitat? la pregunta està a molts articles i molts llibres, fa pensar a molts sobre com les series han “enganxat” a espectadors que mai haurien vist aquest format televisiu. I per què? Doncs perquè ja no es veuen les series de capítol en capítol, esperant que la cadena de torn posi el següent el proper dia; ara es veuen per internet i d’una tacada, sessions domèstiques o públiques d’una temporada sencera són el format més utilitzat.

Però, és només la tecnologia la que ha fet que Don Draper o Olivia Dunhan siguin perseguits per milions de fans? Segurament és important tenir en compte que les xarxes socials han fet dels personatges i dels seus actors protagonistes ‘”annexes” de les mateixes series. Els espectadors poden trobar a twitter o facebook la proximitat desitjada i l’avançament de dades de les series preferides interaccionant amb ells (Fringe ha desenvolupat una presència a la xarxa que supera a la resta amb activitats que imiten la pròpia sèrie com la web de Massive Dynamic o els nicks o wikis dels personatges de la sèrie). Són el complement perfecte per a transmetre emoció i fer comunitat entre els fans d’un personatge o d’un producte determinat. A més, estan acabant amb el timming d’estrenes global; si s’estrena a USA, es pot veure on sigui del planeta, i per tant, el merchandising, la venda i consum del producte és immediat arreu, i també la forma en que els continguts són pensats, els propis espectadors/internautes, són membres de comunitats que poden arribar a modificar estratègies perfectament dissenyades.

I això és especialment important si parlem dels continguts. Els guions de les series són de molta qualitat, són literatura feta llenguatge àudiovisual. De fet són el quadre social més complet que podem contemplar en aquests moment de determinats moments històrics o grups culturals. Series com The Pacífic, on s’explica el recorregut per la segona guerra mundial de soldats reals nordamericans; Mad Men, la millor descripció de l’esclat de la generació que va modificar socialment el món occidental amb la publicitat, el feminisme, les drogues o la revolució sexual; o The West Wing, un àcid fresc de la política més real; són exemples del que estem dient. És la revolució del mitjà audiovisual més interessant dels darrers temps, i això, en un món un tecnològicament no donem l’abast als canvis, és molt important. Enganxats a Mad Men o a Fringe, gaudim de molta qualitat narrativa, la nova literatura que ens emociona. Estiguem atents a les pantalles…

Llibre: The Wire. 10 dosis de la mejor serie de televisión de Simon, Pelecanos i altres

Pel·lícula:  The green lantern de M. Campbell

Música: Shahdaroba de Roy Orbison en la BSO de Mad Men

“La cerca dels interessos personals té molt més sentit quan s’expressa dins de la lluita dels drets col·lectius” Aquesta frase dins de l’article Ascensor social: fuera de servicio de El Pais, m’ha colpit perquè explica en poquíssimes paraules tota una declaració política. L’article es refereix a un estudi del CIS sobre la progressió de les persones  en l’estructura social. L’ascensor social és la metàfora de com els fills arriben més alt en l’escala social, en la tipologia de la feina, que els seus progenitors, i aquest ascensor social s’està aturant, no és veritat que hagi millorat respecte de fa un segle, al contrari. I això té molt a veure amb la ideologia. No és gratuït parlar d’ideologia, al contrari, si deixem de tenir en compte el concepte, és quan l’interès per la política desapareix, com ara.

L’educació fa que la desigualtat no augmenti, pero ella sola no pot disminuir-la. Certs mecanismes de l’economia de mercat determinen més els moviments entre classes que qualsevol política equilibradora. I per suposat la pròpia estratègia de l’entorn social, la cultura on es pertany, de quina classe social formes part o de quina família. Alguns dels grans ensurts socials que hem conegut enguany a casa nostra, com el cas Millet, només s’expliquen per aquesta raó. Culturalment hi ha normes, regles, que són més fortes que cap títol universitari, que cap acord empresarial, que cap llei. I no sembla que siguem conscients del fet. O potser sí. Però el que està clar és que sense educació, i especialment, sense educació superior, l’ascensor social no funciona. Ni a Europa, ni a Asia, ni tan sols a Amèrica, la terra del self made man. El president Obama ha lluitat per un mínim de normativa de salut pública, perquè allà si puges és ràpid però si caus també ho és. La cultura mil·lenària d’Europa el que ha aconseguit és un mínim de protecció i inclusió social que fa que aquest camí tingui alguns coixins que no hauriem de perdre, o algunes institucions que ho faciliten, com el Barça a Catalunya.

Són els grans canvis sociopolítics els que faciliten el canvi cultural;  de fet, que a Europa es donessin durant el segle XX grans guerres, grans dictadures (d’esquerres i de dretes) va generar un canvi cultural que ha facilitat a posteriori la progressió  de l’estat del benestar, la frase que inicia aquest post ho explica. En el moment present, el canvi de paradigma tecnològic, econòmic i social està provocant també un canvi cultural d’abast encara no quantificable. Serà la revolució d’Internet una nova forma de facilitar l’ascensor social? L’accés a la conectivitat, a la xarxa, és un nou model de relació social, de comportament cultural que podria fer que la millora de classe social sigui abastable per a més gent, o per contra, afegirà un pis més als botons de l’ascensor? Tenir un Apple o un HP ja és formar part d’una “classe social tecnològica”, els humans repetim el que coneixem, som animals de costums…i de revolucions.

Llibre: Tribus de Seth Godin

Pel·lícula: La doctrina del shock de M. Winterbottom

Música: Patience de Take That

El Carrer Mariagatan d’Ystad és famòs perquè Kurt Wallander hi viu. Per als iniciats en la sèrie de Henning Mankell no cal explicar més. Un dels inspectors més reconeguts de la novel·la negra.  Un tipus de literatura que ja no és només una història de misteris policials. Mankell amb Wallander ha demostrat que es pot fer denúncia social. I ho ha aconseguit com pocs escriptors en el panorama literari. Diu Mankell: “El meu treball s’inscriu en la tradició dels antics grecs. El crim serveix per veure el que està passant a la societat. Mai podria escriure una simple història policial. Amb cada llibre intento parlar d’un problema social en particular”. Per Mankell, la millor història de crim de la humanitat és Macbeth: “Una terrible al·legoria sobre la tendència corruptora del poder”. A més dels grecs i de Shakespeare, els seus models són Georges Simenon i, sobretot, John Le Carré. “Le Carré tampoc escriu sobre espionatge. Com els grecs, en la seva obra investiga les contradiccions que agiten l’home, als homes entre ells, i l’home i la societat. Jo intento fer el mateix”

Avui he rebut la fotografia que figura a dalt directament des d’Ystad. La literatura construeix realitats i només una fotografia explica un món. La defensa de la integritat de les persones. La lluita contra la violència sigui quina sigui, especialment contra les dones. En una societat com la sueca, mite de la civilitat, Wallander ens demostra que res no és perfecte i que una minuciosa descripció de la realitat d’un petit poble és més crua que qualsevol història a una gran ciutat. La violència està en les persones i també la més alta dignitat, per això aquesta fotografia explica mil i una històries, i també, totes aquelles que queden per explicar. Desprès han vingut Millenium, i Assa Larsson, i tota la resta, però molts dels lletraferits/bitsferits, li devem a Mankell alguna cosa més que una bona lectura, li devem descobrir que som les persones qui llegim i escrivim, i fem i sentim. Gràcies per aquesta foto JM.

Llibre: L’Home inquiet de Henning Mankell

Pel·lícula: Inception de C. Nolan

Música: Love the way you lie d’Eminem & Rihanna

Sempre diem que l’estiu és el moment de llegir allò que durant l’any no hem pogut. Perquè tenim més temps, no tanta pressa, moments de calma per a llegir i aprofitar el que llegim. Algunes vegades això és una excusa per a justificar-nos a nosaltres mateixos que no llegim el que voldríem. Tot i que ara com ara, internet i les xarxes ens mantenen “llegint” tot el temps: la gent va llegint els sms o els xats dels mòbils, llegint les pantalles dels serveis públics, llegint els portàtils a la sorra de la platja o llegint a quina hora arriba el tren a l’estació. Però jo parlo de “Llegir” en majúscules, de literatura o assaig, però de llibres.

A voltes sembla que la lluita per la part del negoci de les editorials o els mitjans de comunicació ens amaga la veritable realitat: sigui en el suport que sigui, en un Ipad, en un mòbil, a una pantalla del Metro o a la de la televisió de casa, podem i hem de llegir. Hem de saber què diuen els pensadors, els escriptors, els que tenen i creen opinió i a més ens fan gaudir de l’emoció d’una història inventada, que sempre, o quasi sempre, és una mostra de la realitat més punyent. Ningú entendrà el nostre temps sense les poesies/cançons de Lluis Llach, o les novel•les d’Isaac Asimov, o els articles de Quim Monzó. Per tot això, no me’n puc estar de recomanar-vos, que en el suport que sigui, en paper, en bits, llegim més, i ara, més que mai, el món està canviant i només els humans podem fer que sigui a fi de bé…llegint serà més fàcil. Aquí van les meves recomanacions per a aquest estiu:

Olor de violetes de Josep Campmajó, un llibre primerenc, d’un escriptor sorprenent, que ens transporta a la bogeria més profunda i ens fa sortir d’ella, eixelebrats de literatura.

Los que van a morir te saludan de Fred Vargas, escriptora francesa de novel•la negra que ens inspira en un món fosc que viu de la més antiga història del món, la mort.

Breviario de campanya electoral de Quinto Tulio Cicerón, que en aquest any és especialment necessari per a saber que eleccions ja existien en el temps dels romans, i per a aprendre.

Càlcul d’estructures de Joan Margarit, perquè un poeta és obligatori, perquè les estructures mentals dels humans són tan fràgils que si no les posem sobre paper, tant be com ho fa en Margarit, ens perdrem.

(aquest és un article publicat també al diari Contrapunt)
Bon estiu i bona lectura

Música: Calling you de Jeveta Steele (BSO de la película Bagdad Café)

“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. ”

Cien años de soledad de Gabriel García Márquez

Les paraules són tan importants que quan no en tenim per definir alguna cosa o situació es deu a que no la tenim resolta, apresa, consolidada. La llengua ens ajuda a ordenar els pensaments i a voltes la semàntica ens juga males passades. Aquests dies estan essent especialment interessants les paraules que s’estan utilitzant per a comentar, definir, entendre com és possible que Catalunya i Espanya estiguin fent un “dia de la marmota” continu des de fa segles. #Somunanació per exemple ha generat una conversa mig en broma mig seriosa entre twitters que inicià @miquelduran i la seva “internació”, i que vaig seguir, a fegint-s’hi @amblletradepal, @joanka68, @ladislaugirona @agustibranas. Cerquem paraules que ens expliquin com pot ser que persones de seny, persones formades, persones civilitzades, no trobin les paraules adients per arribar a acords sobre com i de quina manera podem conviure i fer-ho amb sentit i criteri. Manquen paraules.

L’article de Manuel Castells a La Vanguardia, posa èmfasi en que tant se val com li ho diguis al “problema”, “encaix”, “relació”, el problema existeix i com diu al final, ja ha passat el temps de “l’ordeno y mando”. Que no és una paraula, és una expressió que vol dir, semànticament, molt més que els que les pròpies paraules signifiquen. Vol dir que en realitat ja no ens serveixen les paraules, les normes, les antigues i rígides formes de representació ciutadana. Perquè no és només una qüestió de “independència”, és una qüestió de “política” de com els ciutadans ens sentim representats per aquells que tenen l’encàrrec de fer-ho, i si ho fan en condicions sanes i suficients per a solucionar-nos els problemes del dia a dia. I això comporta que els individus estan començant a pensar en paraules noves, en formes diferents de fer-se valdre, estan avorrits de sentir sempre els mateixos justificants, veure  les mateixes declaracions, sentir les mateixes “paraules”.

Si un ciutadà pot posar al seu blog l’opinió que li sembli, i pot aconseguir, com l’Arianna Huffington deixar en darrera a The Washingthon Post, per què els ciutadans no poden començar a fer que les seves accions siguin realment úniques, diferents?. Que l’empresari que es troba sense liquiditat per pagar, aconsegueixi diners sense passar pels bancs i de forma honesta, o que l’emprenedor aconsegueixi crear producte sense esperar aprovació com promulga Ideas4all, o que els estudiants no vagin a classe i aprenguin directament entre ells, en grups organitzats però fora del sistema educatiu? Què importarà que no hi hagi títol desprès? els títols ja no serveixen de gaire per al món productiu real. Estem inventant noves paraules per a les coses noves, és la revolució de les paraules.

LLibre: Trilogia: L’era de la informació de Manuel Castells

Pel·lícula: Toy story 3 de Lee Unkrick

Música: Feel de Robbie Williams

La teoria dels sis graus ens explica que el nombre de coneguts entre humans creix exponencialment amb el nombre d’enllaços a la cadena, i només un petit nombre d’enllaços són necessaris perquè el conjunt de coneguts es converteixi en la població humana sencera. Aquesta teoria va ser desenvolupada en el llibre “Six Degrees: The Science of a Connected Age” del sociòleg Duncan Watts i els sis graus de separació es van convertir en una idea acceptada en la cultura popular després que Brett C. Tjaden va publicar un joc d’ordinador en el lloc web de la University of Virginia. Aquesta teoria és provocadora. Podem imaginar com de difícil és que les persones es trobin, es relacionin, intercanviïn i es comuniquin, però té molt de valor. De fet, no és res estrany que les persones tendim a relacionar-nos amb altres persones de perfils similars en l’estructura cultural del nostre grup, però això no sempre és definitiu, també hi ha situacions casuals o serendipies que faciliten la relació.

Com si de un món Màtrix es tractés, la globalització de la terra cada vegada fa que estigui més interconectada, quasi que es fa més petita. Per no semblar agosarada només parlaré d’hipòtesis, però estic convençuda de que, ara com ara, la distància entre les persones es redueix  a només 2 graus. I m’explico, darrerament em passa que em presenten a una persona i per raons diverses acabem detectant que coneixem a persones properes i que fins al moment en que ens hem conegut, “voltàvem” per móns molt propers. No és gratuita la presència de la xarxa en aquest context. És més, la xarxa és la clau. La forma en que les persones es relacionen mitjançant la web 2.0 està posant de relleu formes de relació que ja eren conegudes, practicades entre els humans des de la prehistòria, però la diferència està en la rapidesa, l’eficàcia i l’aterritorialitat. Aquestes són les bases de la relació a 2 graus que percebo i que visc.

De fet es va tractar de demostrar matemàticament la teoria dels sis graus, però aquesta vegada crec que són les ciències socials les que poden demostrar que el camí de la relació entre les persones, en aquest moment, s’està escurçant de forma evident, estem a l’era connectada. I això què comporta? doncs cooperació, intercanvi, hibridació, connexió, és a dir, voluntats similars enfrontades als reptes; voluntaris que cooperen per a una causa que és comuna perquè estan molt propers com a individus, molt propers en les seves relacions culturals. Es reconeixen com a iguals i són capaços de perseguir els mateixos interessos, aconseguir fites comunes. I tenim fets que ho demostren, des d’ONG (metges sense fronteres o fundació vicenç ferrer) fins a empreses (google o ikea) o grups de voluntaris en moments puntuals ( els voluntaris de les Olimpíades de Barcelona 92 o el Consell 2.0 de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del FC Barcelona) Aquest és un post que us devia companys i companyes, voluntaris i voluntàries a la xarxa que heu demostrat que la distància és ja i per sempre, només de 2 graus.

Llibre: Six degrees. The science of the connected age de D. Watss

Pel·lícula: Matrix dels germans Wachowski

Música: I gotta feeling de Black Eyed Peas

M’ha interessat una notícia que apareix a El País sobre joves estrelles blaves a la Via Làctia. Explica com hi ha una zona de naixements estelars que destaquen per la seva brillantor blavosa, com es pot apreciar a la fotografia que figura en aquest post de la NASA/ESA/ORSOLA DE MARCO. Indica el telescopi Hubble, que és des d’on s’han pres les fotografies, que aquestes noves estrelles estan produint una radiació que escombra el seu voltant la qual cosa facilita la generació de nous astres. És a dir són estrelles emprenedores. La millor metàfora que podriem trobar, i a més real, per al que necessitem socialment en aquest nou segle XXI. Detectar les estrelles blaves, detectar les zones brillants, radiants de la nostra societat del coneixement, i afavorir-les ha de ser l’objectiu estratègic de qualsevol país, de qualsevol grup social, de tot individu.

Hi ha persones que per la seva vàlua són capaces de crear energia productiva al seu voltant, models que han anat canviant amb el pas del temps però que sempre mantenen característiques similars: voluntat, fermesa, idees clares, formació continuada, lideratge, treball en equip, cooperació i determinació. No és cap novetat que a més, la feina continua és també clau de l’èxit, deia Vazquez Montalban que a ell la inspiració sempre l’agafava escrivint. Marie Curie per a descobrir el radi va palejar tones de pechblenda fins a aconseguir definir un gram d’un nou component, el radi, que avui en dia és el responsable de bona part de l’energia que consumim. O Ernest Shakleton, líder desconegut de les aventures de descoberta de l’Antàrtida però recuperat ara per la seva capacitat de lideratge i de superació, estrella blava enmig dels deserts de gel. Fent un esforç de precisió, quines serien les estrelles blaves que detectem al nostre entorn? Quins són els models que tenim avui a les pàgines dels mitjans de comunicació, a les webs, als blocs?

Sovint les portades, i aquests dies més que d’altres, són per a persones que pertanyen al món de l’esport d’élit, de l’entreteniment, i poc per als que es dediquen a l’empresa, a la ciència o a la política. No és menyspreable que una persona com Rafa Nadal o com Andrés Iniesta, siguin model d’estrelles blaves. Són persones que han demostrat fermesa, voluntat, convenciment, són líders reconeguts, han aconseguit generar brillantor al seu voltant i mouen milers de persones. Però trobo a faltar en aquest món interconectat del nostre segle XXI més models, més estrelles blaves de camps que siguin productors de coneixement, de riquesa econòmica, de desenvolupament social. No poso en dubte que els esportistes o els cantants siguin estrelles, però podriem o hauriem de poder trobar també a les portades més reconegudes, en els videos més visionats de youtube persones que en el camp de la ciència o de l’empreneduria són estrelles blaves. La nostra Via Làctia, com sempre, ens indica el camí.

Llibre: ¿Qué es la vida? de Lynn Margulis

Pel·lícula: Contact de Robert Zemeckis

Música: Seven seconds de Youssou N’dour i Dido