Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món

Molta gent m’ha preguntat aquests dies què eren els tuits que posava on parlava de #Girona10. És difícil d’explicar i fàcil d’entendre. Quan l’economia financera obliga la gent a prendre decissions per sobreviure és quan surten les idees més innovadores i brillants. A Girona han petit aquests darrers anys una sèrie de sotragades econòmiques per decissions presses fora del seu territori que han tingut conseqüències  molt negatives per l’economia gironina: el retard inexplicable d’una línea d’alta velocitat a la zona fronterera amb Europa, mentre els territoris més allunayts ja tenen AVE i alguns poc rendibles. Les decissions de Ryanair ( i dels successius governs) que han deixat l’aeroport en situació insostenible i algunes mes que podriem enumerar només llegint els diaris. Davant de les incerteses un grup de membres de la societat civil gironina pren la decissió de buscar clients per als sectors més castigats i buscar-los on siguin. Aquest és l’embrió de #Girona10

El Gremi d’Hostaleria de Girona, El Mercat del Lleó de Girona, el Grup Bons Fogons o el Grup de  Guies turístics , es posen a pensar o dissenyen una oferta per un capde setmana de gener, temps de baixa temporada, on tot els productes turístics i molt més seràn a 10 euros: habitacions d’hotel, menus de restaurants, visites a museus o cistelles de productes del mercat. Una revolució que han començat a la xarxa i que s’ha pogut fer per l’empenta dels empresaris que estimen la seva ciutat i per la rapidesa i la universalitat amb que Internet permet comunicar. En una estona, i mitjançat la compra online, es van esgotar tots els productes posats a la venda, i aquest darrer cap de setmana la ciutat s’ha vist inundada de persones, com si fos un cap de setmana de temporada alta.  Objectiu aconseguit: Posar Girona i la seva oferta en els principals mitjans de comunicació i a la xarxa, amb un model de marqueting que s’ha creat a partir d’un entorn complexe, innovar és respondre a les necessitats amb solucions diferents.

La pregunta ara seria: a partir del #Girona10 què? Tota la gran resposta de la gent i de la ciutat és un actiu preciòs que cal conduïr amb energia i el mateix esperit innovador que ha propiciat la primera edició de #Girona10. Al costat del grup impulsor (@xnicolazzi, @josepcampmajo @tvallory @rosaduran i altres) han estat les administracions, l’Ajuntament, i tota la ciutat. El primer repte és seguir comptant amb energia i consens entre tanta gent. El segon repte és fer rendible aquest esforç inicial. Algunes idees: – Convertir el #Girona10 en una cita anual. – Obrir a la xarxa espais de venda on line que facin rendible la relació temporal i territorial de tantes empreses i persones amb tot el món. – Dissenyar activitats amb la marca #Girona10 que visquin durant tot l’any. I d’altres que segur estan en el cap de molts dels qui han participat en aquesta innovadora experiència. Però i especialment, ser conscients de que les noves formes de definir models de negoci ara ja passen per la xarxa i per la innovació, des d’un grup petit es poden dissenyar grans coses, només cal saber de què parlem i tenir la voluntat de fer-les. Les administracions, les grans empreses, els bancs,  han de saber seguir als ciutadans que saben fer de la necessitat virtut,.. a 10 euros , no és car.

Llibre: Por què compramos de Paco Underhill

Pel·lícula: El perfume de Tom Tykwer

Música: Seguirem somiant de Sopa de Cabra

Les paraules en ajuden a entendre les coses, els avenços tecnològics ens proporcionen noves formes de coneixement, d’innovació. En aquest moment la gamificació s’està demostrant com la frontera d’investigació i negoci més interessant. Aprenent a jugar amb la tecnologia resolem problemes mundials. La lectura de l’article sobre la divisió d’investigació de Microsoft a El País fa pensar en com d’important és la relació de la tecnologia amb el progrés de les persones. En un procés de creació cognitiva la relació humana amb el joc és bàsica, de fet, els infants comencen a conèixer el món a partir del joc. Posar en contacte tecnològic l’ésser humà amb noves formes de joc és ara com ara, una de les línies d’innovació i negoci més important de la tecnologia mundial. La gamificació està present en les nostres vides.

El pas que ha significat Kinect dins del context de les videoconsoles és molt interessant perquè afegeix un element innovador, el cos sencer de la persona que juga, front a la utilització d’eines o comandaments per a jugar. Aquesta tecnologia és la que podria esdevenir una nova forma de relació de les persones entre elles o amb les màquines. Quan dic “kinecticar” em refereixo a la interacció de les persones, amb tot el cos, amb les màquines amb resultats directes. Si aquest fet que ara només es refereix al joc, es pot desenvolupar amb garanties per a d’altres accions, estem davant d’una forma nova de treballar, de comprar, de relacionar-se, que pot modificar substancialment molts dels protocols que ara tenim assimilats com a humans.

Sembla quasi màgia que amb el cos puguem moure cotxes, com es veu a la imatge, de la mateixa forma, que juguem, també podriem comprar, treballar, aprendre, i l’experiència de fer-ho amb tot el cos és millor, més àgil, més ràpida. Si podem tastar el que se sent conduint un cotxe per jugar, podem voler sentir també per comprar-lo, o per aprendre a conduir-lo. I anant més enllà, podria ser possible que un metge operès a un malalt a kilòmetres de distància “kinecticament”? Segur que es resoldrien problemes d’especialització, o de temps per atendre un pacient, o de noves investigacions. I així fins a l’infinit. Gamificar la vida és també gaudir, i sobretot, és investigar, com nen petit quan descobreix que jugant apren a viure.

LLibre: ¿Y Google cómo lo haría? de Jeff Jarvis

Pel·lícula: Mission Impossible, ghost protocol de Brad Bird

Música: Someone like you d’Adele

Fotografia de la pel·lícula In Time

Internet s’han convertit en el protagonista de les nostres vides, de forma disruptiva. Canvia la forma de relacionar-nos, els models de negoci, la capacitat de comunicar. És la inundació d’informació una forma de perdre el control? Internet ens proporciona una forma de veure el món que neutralitza les xarxes de relació social i econòmica tal i com les coneixiem. Tranforma la nostra forma de percebre el món i les construccions de la realitat es tornen líquides com ja va descriure Bauman. Hi ha però en algunes de les noves realitats, mimètiques que reconeixem. Els caçadors-recolectors del quaternari s’organitzaven en grups de 150 individus; les legions romanes estaven formades per 150 soldats i els grups majoritaris a facebook tenen 150 membres. La humanitat repeteix esquemes en la virtualitat.

A Internet les jerarquies es destrueixen i el món sembla que va pel mateix camí. L’individu és capaç de generar notícies, els presidents dels països prefereixen comunicar-se per twitter i aquesta horitzontalitat desequilibra l’status quo. Aparentment les noves revolucions no tenen líder, les comunicacions són instantànies arreu del món i la dificultat de determinar qui són és molt gran. Com ho va ser quan els grans atemptats terroristes de finals del segle XX van trascendir els espais de confort del primer món, i la cultura occidental es va veure trasbalsada quan semblava que el final de la guerra freda deixava un món sense dificultats ni fronteres. Les fronteres les hem posat a dins dels països, mentre a Internet s’han trencat, creant un espai de ningú on la relació entre realitat i virtualitat és cada vegada més un canvi sense solució de continuïtat.

La percepció és que el canvi serà la norma. El viatge la perspectiva. En els models de negoci una mostra és com comprem i qui compra. El E-Commerce està demostrant que és la forma de compra que arrassa i que es fa de forma intuïtiva, per la percepció del que veiem en pantalla, i també de l’experiència que ens proporciona la botiga de referència. Es ven de tot i en qualsevol hora, i amb qualsevol moneda des de qualsevol lloc. Es modifica la percepció del comprador, la forma en que s’exposen els articles, el valor de compra i el rendiment per producte. Empreses com Amazon o Vente Privée han revolucionat el concepte de compra-venda. A Barcelona tenim exemples molt interessants com posa de manifest aquest l’article de La Vanguardia. La nostra evolució humana va tenir en l’intercanvi la primera baula de desenvolupament cultural, ara Internet ens planteja un canvi de paradigma, el silici és ja moneda de canvi en un món interconectat.

Llibre: Homo economicus d’Anxo Penalonga
Pel·lícula: In time d’Andrew Niccol
Música: Coconut tree de Mohombi & Nicole Sherzinger

“No sobreviu  el més fort , tampoc el més intel·ligent, qui sobreviu és el que millor s’adapta...” Charles Darwin. Amb aquesta frase es pot resumir la teoria evolutiva del més gran científic del segle XIX, del qual encara aprenem. I és també la frase que descriu a la perfecció el que en aquest moment passa amb qui vol sobreviure en aquesta selva social que és el segle XXI . Aquesta és una frase que he utilitzat molt sovint en les meves conferències (veure presentacions ) i l’he trobat en un article de El País sobre educació del futur. Està bé que qui forma part d’empreses amb posicions rellevants en el mon educatiu com la Fundació Santillana, Telefónica, Google o Microsoft parlin de sistema educatiu obsolet i de canvi de paradigma en la forma d’ensenyar. Fa temps que alguns ho venim dient amb pocs resultats quant a la renovació dels sistemes educatius. El “gap” que s’està generant entre el que aprenen els estudiants i el que necessiten per a trobar feina és cada vegada més gran. No només no trobaran feina sinó que si la troben, hauran de tornar a aprendre el que necessiten per a fer-la.

Al nostre primer món, tan desenvolupat quant a tecnologia, aquesta desapareix en el moment en que un estudiant entra a les aules. No és suficient amb que es posin ordinadors portàtils ni pissarres digitals, ja no és suficient. Qualsevol programa generalitzat d’introducció de les TIC està obsolet, mesos desprès, amb despeses insalvables per a l’economia actual i amb resultats nimis respecte dels esforços fets. Per això el que està obsolet és el sistema educatiu, el procediment d’aprenentatge i els continguts a aprendre. El sistema educatiu tal i com el coneixem procedeix del segle XIX,està pensat per a formar persones socials que facin el que és necessari per a l’economia productiva que ara ja no és una fàbrica o una professió per a tota la vida productiva. Ara, les persones hauran de pensar en ser emprenedors i crear-se la seva pròpia feina o en tenir 20 feines diferents, diverses, que no tindran res a veure amb cap professió estandard. És això el que s’aconsegueix amb fileres de taules i cadires, totes unificades dins un espai quadrat, on es parla del mateix que fa vint anys i on l’uniformitat és la llei? Simplement, és impossible que un estudiant avui aconsegueixi sortin-se’n amb la formació que rep. I no entenen res perquè ells fan el que se’ls ha dit que facin, igual que els pares i mares, que desorientats, compren portàtils, paguen conexió ADSL i es preocupen per si hi ha fotos dels seus fills a Internet.

Si a la cuina ja no existeix foc a terra per a cuinar, com és possible que encara tinguem parets pintades on escrivim amb una pedra? És més, com és possible que l’esferificació no hagi arribat a l’escola? No és cap acudit, és la crua realitat. No estan aprenent tal i com juguen, no pot ser que per a l’oci es tingui la possibilitat de navegar per un món estratosfèric, que es gastin millions d’euros en dissenyar jocs de playstation que serveixen per a passar un bon diumenge, i en canvi, per a ensenyar, encara estiguem pendents de convertir un avorrit contingut en pdf, en dissenyar materials que comercialitzi una empresa especialitzada en didàctica. Quina didàctica? la del segle XIX? En l’article de EL país es diu que els estudiants hauran de ser autodidàctes, ja ho són, busquen la música amb els seus mòbils (prohibits als instituts) i troben la solució del joc de play buscant a la viquipèdia qui era Leonardo da Vinci, no perquè li interessi per a fer un treball d’escola, sinó per a aconseguir passar pantalla. Ells ja saben com fer-ho, els articles de El País i els nostres posts posen de manifest que alguns no se n’han adonat encara.

Llibre: El arte de cautivar de @GuyKawasaki

Pel·lícula: Eva de  @KikeMaillo

Música: Moves Like Mik Jagger by Maroon5 & Christina Aguilera

fotografia via @el_pais

La nit electoral del #20N no va ser cap sorpresa, estava previst que guanyès el PP amb majoria suficient per governar. Les sopreses van venir dels “irreductibles”, Catalunya és altra volta de CiU, i van tres de tres a les darreres convocatòries electorals. I el País Basc que amb els resultats d’Amaiur posa sobre la taula una nova situació post-ETA que serà interessant de seguir al Congrès dels Diputats. La caiguda lliure del PSOE-PSC no per prevista ha estat menys contundent. De tenir-ho tot a no tenir res, una travessa del desert que s’espera difícil i complexa, per una opció ideològica que ha de descobrir quin és el seu paper a Catalunya, al País basc (on governa) i a Espanya. Amb la lectura de les eleccions les conclusions són clares per això m’interessa més parlar de com es va viure la nit electoral a la xarxa. Twitter bullia i és un clar exponent de com les maneres de fer política estan canviant. La meva conclusió de les eleccions s’escriu en dues frases: 1- Poca visibilitat de les dones en les imatges de valoració dels candidats a TV i 2- Per a quan votar per Internet?

La fotografia que il·lustra aquest post està feta al balcó de Gènova desprès de la roda de premsa del virtual president del govern, i és significativa perquè, malgrat que abans va sortir sol al faristol de les declaracions, el poder al PP sembla que té una tirada femenina interessant. La pregunta és, quantes de les dones visibles al partit triumfador seràn veritables protagonistes del govern, amb carteres importants? No és només qüestió de paritat, el govern de Zapatero va posar la paritat per davant però amb carteres poc importants quant a poder real, tret d’algunes excepcions. En canvi les dones d’aquest balcó guanyador tenen en el partit un pes important, per no parlar de la presidenta de la Comunitat de Madrid o del PP de Catalunya. A la resta de fotografies de la nit electoral, la majoria absoluta va ser pels homes, inclosa la companyia de Carme Chacón en la roda de premsa més trista de la seva carrera política. A twitter varem comentar que manca una presència real de dones en els llocs de veritable poder, que els candidats són majoritàriament masculins, i que la presència femenina segueix essent qüestionada i analitzada per l’estètica abans que per l’ètica. Una conversa recurrent ahir a twitter va ser el vestit de Raquel Sans al programa especial de TV3, no comment. Serà la dreta la que posi més dones al capdavant de responsabilitats reals de poder? Això no assegura res quant a resultats, però no ho sabrem mai si no ho fem.

I l’altra qüestió, si ja paguem els nostres impostos per internet, com és que votar no es pot fer? La davallada de votants a les eleccions és un degoteig continu. Les dades del #20N són quatre punts inferiors a les de fa quatre anys, i així podem arribar fins a governs que no tinguin ni tan sols el recolçament de la meitat dels votants. De fet, aquest govern del PP serà majoritàri amb els vots de molt menys de la meitat de la població espanyola. La credibilitat de qui governa també està en la quantitat de persones que el sustenten. Per què la gent no va a votar? La cultura democràtica és recent en aquest país, i el convenciment de que la política només és un niu de problemes i buscaraons és la més extesa, però en qualsevol cas és el sistema menys dolent dels que tenim, i ha costat molt  poder exercir-lo. La tecnificació de la participació política ja està donant mostres de canvi de paradigma amb la utilització de les xarxes socials a les campanyes i en l’acostament de la gent als responsables polítics. L’activitat de consellers, parlamentaris  i oposició a Catalunya és exemplar, per què doncs no es posa a l’agenda del proper govern la votació per Internet? Hem vist com milers d’empreses, molts dels sectors productius i tots els models de negoci estan canviant acceleradament amb la introducció d’Internet i les tecnologies del silici en l’economia i la societat, pot quedar la política al marge? Tots els candidats han fet la seva campanya també a la xarxa, han de demostrar doncs que s`ho creien, que volen parlar amb els qui han votat o amb qui no ha vulgut votar, fer política i participar democràticament és també ser a Internet amb totes les conseqüències. Segur que el primer DM de @marianorajoy com a president es per a @angelamerkel .

Llibre: #Política 2.0 d’@ebenach

Pel·lícula: Star Trek 2 de JJ Abrams

Música: Món boig de Mel

En algun tuit d’aquests dies he llegit que  ”un periodista val el número de followers que té a twitter” (@piposerrano). S’han resistit els mitjans tradicionals al canvi sistèmic que comporta internet i les formes globals de comunicació. Però han arribat per quedar-se i qui no ho incorpori està fora. Si ara alguns ens informem pels socialmedia abans que pel diari o per la tele o la radio, és que el canvi de tempos en la tramesa de la informació ja s’ha donat. I per això el fet noticiable es converteix en un producte que no es compra, sinó que t’arriba. Compraràs després, si de cas, la interpretació d’aquest fet però no la notícia en origen. I ho hem començat a veure amb anuncis on s’utilitza el format de twitter per explicar el missatge, o la recollida de tuits imprescindibles de la setmana en diaris dominicals, o incorporar el hastag amb el coixinet # als programes perquè, com ja s’ha dit en alguna ocasió: ” és millor veure tele amb el twitter que sense ell” (@ganyet @jordigraupera). Es nota també que encara alguns es resisteixen ” no és periodista tot aquell que escriu un blog o tuiteja” , jo afegiria, no tots els que diuen que són periodistes ho són, però en qualsevol cas, la transmissió de la informació és la base de la relació humana. I el que està fent Internet és portar-la a la màxima expressió per a millions de persones i de la forma més ràpida i eficaç.

Les persones som simbóliques. L’antropologia estudia l’ésser humà simbòlic, la relació entre humans esdevé llenguatge a partir de la simbologia i és l’eina que fa crèixer l’evolució social i cultural de la humanitat. Ernst Cassirer descriu “l’ésser simbòlic” com aquell on el llenguatge, el mite, la comunicació són les eines per a generar cultura i per tant, evolució humana. En aquest món global, el simbolisme s’explica amb coixinets # i TT (trending tòpics) exactament els símbols del que, en aquests precís moment, són temes importants a la xarxa i per tant, al món. I aquests dies estem farcits d’exemples: ETA abandona definitivament les armes i entrega el comunicat en un USB, i tothom sap la notícia abans per Twitter que per la televisió o els diaris, que necessiten de dos dies per a fer programes o articles que expliquin el fet, o que afegeixin algun altre contingut a la pura informació. Dos dies a internet són una eternitat, i per això, els mitjans tradicionals necessiten afegir coixinets per a fer-se necessaris. Això ho han entès alguns periodistes com @jordievole o @antonibassas o @pedrojramirez , i d’altres no, aquests últims, no trigaran a desaparèixer.

Però com s’escriu la nova informació? De tan ràpida com va no tindrem problemes de credibilitat, de fiabilitat? Tot s’hi val a la xarxa?  Aquesta creació de simbologia que descriu Cassirer és justament el  que estem en realitat estem plantejant. Creem símbols a partir de qualsevol cosa que apareix a la xarxa, i això es converteix un contingut cultural, passa a formar part  de les nostres costums, de les nostres emocions, creant un estat d’opinió que abans era més controlable que ara. Ja no passem pel filtre  de l’empresa comunicadora, passem pel filtre de la creença política o personal. L’altaveu que és internet en aquesta “aldea global” ens fa a tots corresponsables. Però això no treu per a que, aquells que tenen la responsabilitat professional d’informar, perquè viuen i treballen d’això en els mitjans, siguin més responsables que ningú del que estem construïnt. Justament els símbols són més grans quan més eficaços són en la transmissió de missatges. Que ara els periodistes medeixin el seu klout i que les empreses de comunicació ho considerin, comporta responsabilitat, perquè on comença la persona i on acaba l’empresa de comunicació, on comença @jordievole i acaba @lasexta ? En qualsevol cas, aquest és un pas endavant en la forma de comunicar i informar que afegeix transparència a la tasca informativa. Per a aconseguir que en una entrevista d’un programa informal sigui on vegis que un polític t’explica que ara ja pot  caminar tranquil per un barri de la seva ciutat, o sigui, la interpretació de la notícia pura i dura de fa tres dies; i això es converteixi en símbol d’una forma d’entendre la relació entre humans, és a dir, en un hastag #reiniciandoeuskadi que sigui Trending Tòpic mundial.

Llibre: Las españas vencidas del siglo XVIII de Ernest Lluch

Pel·lícula: L’illusioniste de Sylvain Chomet

Música: Canto a la libertad de José Antonio Labordeta

Desprès d’uns dies d’aturada obligatòria, em ve de gust parlar al blog de pomes i antropologia. De fet és una entrada que serà l’inici d’altres que, amb la línia argumental de l’anàlisi antropològic, seguiran parlant d’internet i de com l’estem utilitzant. La mort d‘Steve Jobs, no per anunciada  menys dolorosa, és i serà sens dubte, la mitificació d’un personatge que s’ha revelat cabdal en la nostra cultura global. Em va agradar especialment l’article de @carlosbarrabés a @el_pais que teniu enllaçat aquí perquè explica com Jobs ha sabut pensar i crear per a un món global, i aquest és un repte que només l’antropologia s’havia plantejat en el seu mètode d’estudi: Com podem fer per conèixer les cultures del món, totes i cadascuna d’elles. Sempre que m’han preguntat per a què em serveix l’antropologia he contestat que per entendre millor qui sóc i qui som. I cada vegada més em serveix per entendre què passa, ara com ara, en aquest món en transformació. Internet és un mitjà que necessàriament necessita d’aquest anàlisi per a poder ser utilitzat amb totes les seves possibilitats i això és el que va fer Jobs. Una de les primeres definicions de cultura humana que em van ensenyar a la facultat diu que: “ l’explicació científica en antropologia no consisteixen a reduir la complexitat a la simplicitat, sinó que consisteix en trobar una complexitat més inteligible i deixar les que no ho siguin..” ( a La Pensée Sauvage,  de Lévi-Strauss) Crec que Jobs ha fet exactament això, ha trobat un model de negoci i de creació de productes que darrera d’una simplicitat excel·lent, conserven una complexitat que els dona la qualitat que busquen la majoria de les persones. I a més ho ha fet pensant en un món global, en qualsevol persona, de qualsevol situació i cultura.

Podria semblar contradictori, no són precissament barats els productes Apple, potser no el 100% de la població mundial s’ha plantejat tenir un Ipad, o comunicar-se per Instagram, però darrera aquesta simplicitat obvia, es troba una forma d’entendre el món que ha anat a l’arrel de les relacions humanes. I aquí em serveix C.Geertz ( La interpretación de las culturas, 1989) que explica una de les teories més interessants de l’anàlisi antropológica quan diu: “ les particularitats culturals d’un grup humà  poden trobar-se en algunes de las més instructives revelacions sobre el que és genéricament humà;  podria ser que la principal contribució de la ciència  antropológica a la construcció –o reconstrucció– d’un concepte de l’ésser humà pugui consistir doncs en mostrar-nos com trobar aquestes diferències.” Anar doncs a la particularitat, a l’exclussivitat, a allò que ens fa diferents és justament el que ens uneix. Internet és  l’espai que ens demostra que les persones som diferents i necessitem de la diferència per a unir-nos en grups cada vegada més grans però alhora més heterogenis. Apple, al meu entendre, és la demostració empírica del nou “ésser comunicat” en la xarxa global. Pot semblar que la diferència està en que els instruments d’Apple són tancats respecte dels seus competidors, que no segueixen la màxima cooperativa i universalitzadora d’Internet, però aquest és un raonament erroni. Tots no som iguals i no per això no podem treballar plegats. La incorporació de la diferència és la riquesa. Jobs va entendre la complexitat humana i va cercar posar els mitjans perquè els seus productes fossin senzills d’utilitzar però donant respostes a qualsevol pregunta/necessitat , per complexes que fossin, que tingués “l’ésser comunicat” .

Apple ha aconseguit que no només els clients, sinó, tota la industria de la tecnologia d’internet segueixi les seves pautes de producte; que grans empreses com Nokia estiguin preguntant-se com es possible que no venguin ni un mòbil; o com Samsung està fent de les seves, sota la pauta de la “revelació Apple”. La pròpia simbologia de l’empresa, la poma, és també la representant de la saviesa científica (Newton) de la creença religiosa (Adan i Eva) i de la música més transgresora (The Beatles) . una fruita que avui per avui és la més cultivada al món. Però on està la necessitat, l’experiència, que ens donen aquestes marques? No hi és, o es troba molt amagada com per ser vista, darrera l’excel·lència de la producció d’Apple.  Es diu que els qui som d’Apple, som “creients” d’un concepte únic i exclussiu que en la seva arrel conté un punt de segrest dels consumidors de la marca. Les “keynote” de Jobs eren pràcticament un rite religiòs que aplegava masses a una hora concreta d’un moment determinat on el sacerdot suprem exercia, amb una vestimenta determinada i reconeixible, els texans i la samarreta negra, de conductor de les masses cap a la revelació. En un context tecnològic, la creença sembla fora de lloc, però no oblidem que els humans creiem en allò que  ens proporciona solucions i especialment, felicitat, la darrera frontera de l’ésser humà. Les creences han estat sempre la base de l’organització humana, i la diversitat i curiositat dels humans allò que els ha fet crèixer i evolucionar, el que estudien els antropòlegs per entendre el món. . Per això, i com va dir el Sr, Jobs: “ stay hungry stay foolish…”

Llibre: La penseé sauvage de Lévi-Strauss

Pel·lícula: The tree of life de Terrence Malick

Música: Yesterday de The Beatles

La IV Edició dels PremisBlocs va tenir lloc a La Seu d’Urgell els dies 30 de setembre i 1 d’octubre de 2011.
Les dades són espectaculars, a prop de mil blocs, més de 6000 votants, molts premiats i finalistes que aplegant-se a La Seu van omplir la sala Sant Domènec. Un any més de nervis i espectació que s’han vist acomplerts. El repte és fer que la feina de molta gent es vegi valorada i que la xarxa es faci realitat per unes hores.

L’edició 2012 dels V Premis Blocs ja està en marxa; més twittervistes també; l’Observatori dels Blocs molt aviat i especialment la consolidació d’un grup d’ “agitadors culturals” que conformen STIC.CAT, amb Internet i la cultura es mou la història, i en això estem.

Aquí el text del meu discurs de la nit de #PremisBlocs a #LaSeu 2011

Sr. Alcalde, Srs directors generals, companys d’stic, amigues i amics,

Avui a La Seu d’Urgell lliurem els IV PremisBlocs a les persones que han estat guanyadores d’una competició a la xarxa que cada vegada és més rica i intensa. El nostre agraïment més profund a totes i tots els que participen, a tothom que hi col·labora votant, a les institucions i empreses col·laboradores, i als membres del jurat que ens ajuden a fer d’aquesta nit, la festa final d’un treball de mesos virtuals que avui desvirtualitzem,
Any rera any visitem una ciutat diferent, avui som a la Seu a la que volem agraïr i especialment al seu Alcalde, la possibilitat de ser aquí.

Però Internet, és aterritorial, atemporal i asíncron, i això ens permet a persones d’arreu del món, en el moment que vulguem, amb qui vulguem i en la llengua que vulguem, expressar-nos, compartir, treballar, informar, ensenyar, i estimar, és l’oportunitat de Catalunya.

L’ONU ha declarat enguany Internet un dret de totes les persones, el dret d’accedir a la connexió amb la xarxa global. Aquesta declaració demostra que Internet ja és un servei universal indestriable per a tota persona.
En un moment de la conversa amb el nostre jurat, fa una estona, hem dit que Internet ens permet ser el que vulguem perquè a Internet, tot és possible, i per això el domini Punt.cat és un dels més fiables del món; o la feina de la viquipèdia en català és de les més qualificades, les escoles, els mestres i l’alumnat està ensenyant i aprenent a internet, i els blocaires i tuitaires són capaços de modificar una notícia, o de moure masses.
A les història populars sempre hi ha un “dolent”, un “heroi”, un “problema a resoldre” i un “objecte màgic” que ajuda a arribar a un final feliç. En la nostra societat actual, on l’incertesa és notòria,els enemics incontables, l’espai de la xarxa és una font d’oportunitats, Internet és el nostre objecte màgic. Tota aquesta riquesa ens demostra, que si volem, podem fer-ho i que Internet és el nostre “objecte màgic”.

I per això STIC.CAT aposta per actuar a Internet. Organitza les twittervistes que s’han fet a polítics, per primera vegada en el món, i de les que en farem més i a perfils professionals diferents; prepara un Observatori d’Internet i convocarà els V PremisBlocs amb el convenciment de que si som capaços de treballar, a qualsevol hora, en qualsevol territori, i amb molta gent, amb tota la gent, podem fer coses increïbles. I els blocaires i twitaires que aquesta nit estan aquí i ens segueixen a la xarxa, demostren que això és possible.

A Stic.Cat som un equip de gent que, desinteressadament, creu en la innovació i en la xarxa, i que es posa a disposició de tothom per a fer visible tota aquesta activitat virtual de molta gent que des de l’empresa, les institucions, o des de casa seva, genera innovació. Ens trobareu a qualsevol hora, de qualsevol dia i en qualsevol circumstància, estem al segle XXI, i això només ha fet que començar….

moltes gràcies

Música: Va’ pensiero.. Ricardo Muti al Foro Di Roma reclama cultura..

Obama i Springteen

Líder és aquella figura que destaca per sobre de la resta del grup, que té la capacitat d’influir en el col.lectiu per aconseguir objectius comuns. No tots els líders tenen el mateix perfil, però tots tenen en comú una determinació innata per a generar consens al seu voltant, per a provocar en el grup respostes idèntiques. Al llarg de la història hem comprovat que són líders persones diverses, totes elles capaces de fer canviar situacions crítiques, de conduir enormes masses de gent cap a una acció concreta pràcticament només amb un grapat de frases. No sempre però amb objectius positius; al llarg de la història hem comprovat que personatges foscos han aconseguit moure masses de gent cap a objectius no precissament elogiables. Es fa difícil determinar quins són bons líders, en qualsevol cas, els drets humans són els que posen el límit a qualsevol actuació que generi conseqüències per a la societat. Però sobretot, un líder de veritat, és aquell que és capaç d’assumir les conseqüències de les seves accions; de la mateixa manera que arrossega persones és també capaç de fer-se’n responsable i de prendre decissions en moments crítics per a tothom. Conserva el cap clar i la capacitat de veure més enllà que el comú de la gent. Estem davant d’un temps on els líders no són tals?

La crisi econòmica i social que vivim, que és pràcticament un canvi sistèmic, posa davant d’aquells que tenen la responsabilitat de governar, de gestionar empreses, de crear opinió, de crear cultura, la necessitat d’exercir el lideratge en sentit ampli, i també de prendre decissions i assumir responsabilitats. No sembla però que aquesta sigui una época de líders de veritat. El desconcert davant de determinades actuacions a nivell econòmic ha arrossegat a la política global a situar-se en un estat de dessassosec que, aquest sí, arrossega a la gent de tot el món. Tenim els líders que necessitem? El món és un lloc diferent al que ningú tenia previst fa relativament poc temps. L’evolució tecnològica i especialment de la comunicació a Internet, ha creat una especie de temps mutant continu que ens obliga a adaptar-nos a situacions canviats en espais molt curts de temps, i amb procediments quasi màgics. El que ara podem fer amb un Iphone era impensable fa només dos anys. Per això Steve Jobs és avui un dels líders reconeguts mundialment com a generador de tendències, tant empresarials com de comportament social; els productes Apple han modificat la forma en que parlem, ens divertim o guanyem diners. Poca broma. I si en el camp d’Internet i la tecnologia revolucionaria està clar qui són els líders; també ho està en el camp de la cultura i l’entreniment. Personatges com Bruce Sprinsteen o Madonna han aconseguit canviar el comportament humà com pocs, i només amb cançons. Són influencers globals.

Però com es visualitza això a la política o a l’economia? En aquest moment en veritable buit de poder. La promesa d’Obama com a líders va fer somiar a molts, especiament amb una actuació innovadora i brillant a les xarxes socials, hores d’ara però no s’ha demostrat un resultat de canvi positiu de la seva acció. S’està veient però que són les masses crítiques, sense líders visibles, les que posen en qüestió l’statu quo d’un sistema que es demostra obsolet per a solucionar la crisi econòmica global. És un lideratge en xarxa el que s’entreveu en l’horitzó? Les grans manifestacions a Israel, Espanya, Catalunya, Gran Bretanya comencen a Twitter i s’estenen desprès als carrers i places de les ciutats. Alguns governs s’han plantejat tancar l’accès aquestes xarxes per controlar el carrer. L’error típic d’uns polítics forjats en el segle XX que no han entès el segle XXI. El Vaticà està a les xarxes socials, i els grans mitjans de comunicació tradicionals s’alimenten d’aquestes per a informar. Està canviant la percepció del lideratge, és un “net-lideratge” on l’horitzontalitat que permet internet posa al mateix nivell a persones de tota formació i condició; es desdibuixen els missatges, es fa complexe la presa de decissions i es fa simple i ràpida la capacitat de comunicació. Ara calen líders solvents que siguin capaços de mantenir el rigor i que ajustin el missatge a moltes i diverses cultures. En aquest canvi sistèmic els liders no només han de ser aquells que ens donen solucions puntuals, també, i sobretot, aquells que siguin capaços de veure més enllà i ràpid que estan exposats a la vista oberta de tothom.

Llibre: En la cabeza de Steve Jobs de L.Kahney

Pel·lícula: Invictus de Clint Eastwood

Música: Born in the USA de Bruce Springteen